Per mi que ens la foten

He intentat entendre-hi alguna cosa i m’hi he esforçat, però he acabat deixant-ho estar. És superior a les meves forces. La jugada aquesta de la resposta consensuada al 25% obligatori de castella en l’ensenyament em desborda. Em desborda i em supera. De tal forma em desborda i em supera que no em crec res ni ningú, i no aconsegueixo trobar taula de salvació a què aferrar-me en el naufragi. Em desconcerta la posició de les parts. De veritat el consens de què tant han garlat aquestes darreres setmanes havia de ser entre els que ha estat? En aquest país nostre i amb un tema com la llengua, el consens del qual ens hem de felicitar és un consens que deixa fora tanta societat civil? Com pot ser que no hi haguem trobat un lloc per al sindicat Ustec, ni per a la Plataforma per la Llengua, ni per a l’ANC, i amb prou feines i d’esquitllentes per a Òmnium? Com pot ser que un consens entre partits encara deixi fora part del 52% com la CUP i es pugui fer lloc al PSC i als comuns? Com pot ser que ens hagin ofegat en un orgue de grills semàntic del qual cadascú dona una explicació diferent i usa diccionari distint? Sabem si ens baixa una posició curricular, un plantejament vehicular o una immersió seca? No hi entenc res, ho reconec. L’experiència diu que si organitzen tal cerimònia de la confusió amb una cosa de menjar com és la llengua, tenim mala peça al teler. No sé com, però per mi que ens la foten.