Vomitar

És habitual que a les pel·lícules i a les sèries algú vomiti. Escenes amb un o dos vomitant s’han convertit en comunes de la majoria de films, com s’hi han tornat les efervescències protagonitzades per homosexuals homes i dones, sobretot per homes. Quant a arrojar –expressió corrent de quan també ho eren busson o assera–, els estudiosos apunten que la popularització de l’expulsió espasmòdica del contingut de l’estómac per la boca arrenca de L’exorcista (1973): al film Linda Blair hi vomitava reiteradament i amb violència, diu que puré de pèsols. Es veu que al país de Trump i Obama les escenes afectaven tant l’americà comú que molts sortien de les sales i no veien el final. Recordo que a l’Empordà i en general a Europa aquestes notícies van ser rebudes amb perplexitat: ens costava de creure que els americans tinguessin l’estómac –o el cervell- tan delicat, i de seguida algú va aventurar que certes franqueses corporals els eren insuportables perquè, com que no havien tingut edat mitjana, els seus gens no estaven històricament familiaritzats amb els vessaments de fluids humans –també sang– a què les pestes, els turments de les inquisicions... havien avesat els europeus. El cas és que la novetat/moda d’excretar per la boca, en la filmografia d’avui ja hi ve de sèrie. Es perboca per la simple visió d’un ferit per accident o per bala. També, immediatament de descobrir, oberta la porta de l’habitació, que ell o ella és al llit amb un tercer; a vegades pel fet de veure les fotos que els acaba de facilitar el detectiu llogat. És quasi de manual d’escola de cine que la visió d’un cadàver no provoqui un vòmit o altre. Recentment he vist que algú gitava amb la simple vista d’una mossegada humana... en la pota d’un gos. El vòmit dels actors sol produir-se en un racó de l’estança, girant-se d’esquena i a peu dret, però és més habitual que corrin cap al bany i, agenollats, perboquin amb el cap dins de la tassa del vàter tot agafant-se amb les mans a les vores de l’inodor.

Què els puc dir servidor –i perdonin-, que no recordo haver vomitat mai? Doncs evocar una altra novetat de la cinematografia corrent: l’allargament de les escenes sexuals; abans només eren insinuades o iniciades, encara amb els protagonistes més o menys vestits, i avui hem de contemplar com interactuen sobre els llençols. Un altre dia.