Tosquelles

Els de Salt tenim una certa perspectiva sobre els avatars de les institucions psiquiàtriques del país. Tenir al poble el manicomi provincial ens va familiaritzar amb persones amb patologies mentals que, de dia, podien córrer pels carrers. En ocasions érem nosaltres els que anàvem a les seves dependències: a jugar-hi a futbol o a fer-hi Els Pastorets. Al teatre eren un públic respectuós i entregat, amb el director del centre, el Dr. Pigem, a primera fila. Davant d’alguna sortida d’en Rovelló i en Lluquet el doctor esclafia una rialla que, de seguida, era replicada expansivament per tota la platea. Un il·lustre precedent del Dr. Pigem havia estat Diego Ruiz, l’excèntric personatge que Prudenci Bertrana retrata a Jo! Memòries d’un metge filòsof. Ruiz, en temps de la Mancomunitat, havia impulsat la laboroteràpia als horts de la finca de Salt. Del manicomi com a sinistre extensió de les presons del franquisme i de l’electroxoc i les camises de força per arreglar-ho tot vam passar, als anys setanta, a una mena de convivència natural entre els de dins i els de fora. Ara, gràcies a una exposició al CCCB, es pot descobrir la fascinant personalitat i la trajectòria del psiquiatre català amb més projecció internacional del segle XX: Francesc Tosquelles (quasi desconegut a casa nostra fins ara). L’exposició s’ha beneficiat de les recerques de Carles Guerra i de la monografia exhaustiva i extraordinària de Joana Masó, Tosquelles: curar les institucions. El psiquiatre de Reus, militant del POUM, va ser responsable durant la guerra del sanatori de Sariñena, al front d’Aragó, i va acabar, com tants d’altres, als camps de concentració de França i a viure anys d’exili fins a esdevenir un referent en la gestió dels sanatoris francesos. Una tesi subjacent de l’exposició és que les dificultats brutals de la guerra i l’exili les va saber transformar en ocasions d’experimentació i creativitat. Tosquelles ha tornat i, simplement, no te’l pots acabar.