No sabem el que tenim

No sabem el que tenim. Aquesta expressió la podem prendre en sentit literal quan parlem d’un dels tresors del patrimoni mundial, la necròpolis paleocristiana de Tarragona, l’àrea funerària a cel obert més important de la Mediterrània occidental. I no ho podem saber perquè el conjunt està tancat des de fa tres dècades. Trenta anys. Sis lustres. Des de 1992 que no podem entrar a una part important del recinte perquè es va tancar, diuen, per problemes de seguretat (tot i que no ha quedat mai clar del tot la raó del pany i forrellat i hi ha un procés judicial obert). Només se’n va obrir una petita part, fa vuit anys. El conjunt està format per més de 2.000 tombes (d’entre els segles III i V), criptes funeràries i sarcòfags, una basílica i un museu, del qual molts no en sabem res perquè trenta anys son molts i no hi hem pogut entrar mai. Aquest dilluns, els ministres de Cultura i de Turisme, Miquel Iceta i Reyes Maroto, van plantar-se al mig de les tombes per anunciar una inversió de 7 milions d’euros, pagats amb fons europeus, per rehabilitar i obrir el museu. El recinte és propietat de l’Estat, tot i que la gestió està transferida a la Generalitat. Com és possible que el conjunt funerari més important del Mediterrani Occidental estigui tancat durant trenta anys? Iceta deia ahir que quan un té cedida la competència tendeix a oblidar la titularitat, en aquest cas de l’Estat. Hi ha una manera perquè això no torni a passar: per quan el traspàs de la titularitat del Museu Nacional Arqueològic a la Generalitat? O encara millor: quan podrem decidir nosaltres sobre tot allò que és i ha de ser nostre?