Retrobaments

Per increïble que sembli, la normalitat pot esdevenir escandalosa. Només cal perllongar-la en el temps i convertir l’anomalia en normalitat. Com el grau d’execució pressupostària de les inversions de l’Estat a Catalunya. Ja poden dependre del PP o del PSOE, ja hi pot haver un ministre de Foment asturià o catalana, com l’actual Raquel Sánchez, que l’Estat manté el seu dèficit. Ja hi pot haver perill de secessió o les ganes de retrobament que promovia Pedro Sánchez, que els dèficit fiscal i d’inversions no canvien. Foment va treure la pols a projectes històricament aturats, com el traçat subterrani de les vies a Montcada i Sant Feliu, per airejar que compliria amb Catalunya. Però no compleix. I no sé què preocupa més, si que a Madrid executi un 184% de la previsió, o que l’argument per defensar-ho sigui el rescat de les seves autopistes de pagament.

La política lingüística depèn més que mai dels tribunals de justícia i ja s’albira que el decret i la llei d’ús i aprenentatge acabaran al Constitucional. La repressió judicial al procés manté el ritme lent i volgut per collar l’independentisme. Ahir s’acabava la instrucció per jutjar la consellera Garriga i Tamara havia de tornar al Suprem, per exemple.

El l’àmbit polític, el diàleg amb el govern de l’Estat s’esquerda per l’espionatge i el nul avenç en l’autogovern, i fins es practica un peix al cove gratuït. El vot de Rufián al pressupost ha acabat sent a canvi d’una llei de l’audiovisual que perjudica la producció catalana. Mentre l’independentisme busca rumb, l’Estat va a velocitat de creuer i espia, governa i no executa amb impunitat, encara que sigui perdent qualitat democràtica. No ens estranyi que aviat deixi de publicar el percentatge d’execució de l’obra pública, tal com ja fa amb les balances fiscals, per no incomodar territoris. Ni Ximo Puig podrà ja queixar-se del retrobament centralista, i la següent fàbrica de bateries o de vaixells, es podrà emplaçar a Madrid. És el que fa el CIS amb la monarquia: no preguntar i deixar fer a l’Estat.