Volar és podar

No passa sovint que la poesia em tinti les pestanyes dos dies seguits. El primer, després del privilegi de ser l’oient exclusiva i copilot del gran contratenor Òscar Bonany Capdeferro –d’una saviesa aguda i d’una conversa nodridora–, assistim al X Festival de Poesia de Sant Celoni, a cura de Pau Gener Galin, el valent que, tot sol, fa una dècada va impulsar i encara catapulta ara la poesia catalana de primer nivell en un espectacle gratuït al pati de Can Ramis. Un cop allà, encara amb la veu excelsa de l’amic Bonany a l’hipotàlem, el plaer d’escoltar l’Enric Casasses, l’Anna Gual, en Perejaume i la Blanca Llum Vidal, entre d’altres, ens va suspendre la realitat sumint-nos en una bombolla atemporal tan sols interrompuda per un quad aberrant sorgit del no-res. Ens evadíem, també, guaitant finestres geminades de mentida i la vida d’un poble que no t’esberla un ronyó quan et cobra una birra. L’endemà, primer arran de mar i després al cim de la muntanya, des d’on el blau, estès i calm, em va convidar a l’escriptura automàtica i a prendre moltes notes mentals que m’apuntava a la pell quasi nua. Amb el sol al cos, relliscosa de gelatina i puntejada de sal, mirava uns ulls nets que m’ensenyaven, amb tota la tendresa del món, el pi que vetlla les cendres de la seva mare, el niu perfecte que conté la vida de cinc pit-roigs acabats de néixer, i d’una progenitora que els ha protegit a recer de la pluja, i el bonsai nou que aquelles mans cuiden com si fos una criatura a qui cal abrigar. Tant la poesia de Sant Celoni com l’atmosfera de la vila marina han fet de mi una dona contemplativa amb ganes de tot.