Memòria traumàtica

Aquesta setmana declarava al jutjat la noia d’Igualada que va patir la greu agressió sexual. Moltes de les notícies que han sortit respecte a això feien èmfasi en les mesures que s’havien pres per evitar la revictimització. Fer una única declaració, que aquesta fos telemàtica i enregistrada per evitar que hagi de comparèixer durant el judici, estar en una sala a part mentre declarava o disposar de l’acompanyament psicològic i policial en tot moment perquè estigués en un ambient segur i controlat. Pautes bàsiques que, segons sabem des de la victimologia, eviten la revictimització i fins i tot poden sumar al procés de recuperació. Això ha evidenciat que les coses, si es vol, es poden fer ben fetes. Sabem el camí i si escoltem les víctimes serà molt fàcil saber què necessiten. De fet, amb aquestes accions es fa palès que el sistema judicial és conscient dels elements que revictimitzen i que no cal un gran inversió econòmica ni canviar grans estructures per tenir cura d’una dona que ha fet front a un fet traumàtic d’extrema complexitat. Aquest cas ha evidenciat que aquestes mesures, que crec que arribats a aquest punt no hauríem ni d’anomenar com a bones pràctiques, atès que haurien de ser mesures esperables, són les accions que permeten unes declaracions amb garanties sense cap bri de revictimització. Perquè no fer-ho és atemptar contra el procés de recuperació i reparació de les dones, contra el seu benestar i la seva dignitat. Perquè no únicament són clau les condicions amb les quals declara la dona i quin tracte s’ofereix a la víctima, sinó també quina mirada apliquem. Amb això deixeu-me que entomi una de les altres idees recurrents d’aquests dies que crec que és essencial i és que la noia ha declarat que no recordava res dels fets. Aquí és on hem de parlar de la teoria del trauma i com històricament el seu desconeixement ha portat a jutjar molts dels processos i reaccions psicològiques de moltes dones que han patit violència sexual. Patrons defensius de la mateixa ment amb un únic objectiu, protegir-se de l’impacte traumàtic d’una determinada situació. I els hem posat en dubte, restant credibilitat al testimoni de moltes dones. Això evidencia de nou el marge de millora que té el sistema judicial, ja que en moltes ocasions tot el pes de la prova recau en el testimoni de la víctima, quan aquesta ha patit un fet traumàtic. I no podem oblidar com això pot desorganitzar el record, alterar-lo o fins i tot que es produeixi l’amnèsia dissociativa, fet que porta a oblidar tota aquella agressió que s’ha viscut. Aquesta amnèsia específica de la situació, que es caracteritza per oblidar un fet amb una alta càrrega traumàtica, pot anar acompanyada d’afectacions en la salut física com ara insomni, dolors, tristesa... perquè tu no recordes el fet traumàtic però el teu cos l’està evidenciant.

Aquest mecanisme de protecció de la nostra ment intenta allunyar el patiment tan intens que suposaria recordar aquella agressió. Seria com un intentar escapar d’una situació molt dolorosa, d’una experiència altament estressant.

La recuperació de la informació es pot produir de forma natural o amb psicoteràpia, tot i que part de la informació pot ser que mai es recuperi, o es recuperi amb el record alterat perquè la nostra ment pot modificar allò viscut amb la intenció que l’impacte traumàtic del record sigui menor. Històricament, aquest mecanisme de defensa s’ha penalitzat en les sales de judici, perquè en moltes declaracions s’ha posat en entredit o directament s’ha atacat la credibilitat de les dones per no recordar exactament allò que havien viscut, per tenir llacunes de memòria o per aportar record nou que havia emergit de forma espontània. Quan la llei del “Només sí és sí” planteja l’enfocament victimocèntric, ens parla també d’això, d’entendre l’impacte traumàtic d’aquest tipus d’agressions, de rebre formació respecte a això i sobretot d’incorporar modificacions perquè tot el pes de la prova en els processos judicials no recaigui sobre el relat de la dona i hi hagi altres elements que puguin ser analitzats per poder determinar els fets. Acompanyar, descarregar de pressió i promoure la recuperació haurien de ser elements essencials en els processos judicials. Ara cal que aquesta noia senti tot l’escalf de la societat. Cal que escoltem sempre el que necessiten les víctimes, per poder continuar millorant en l’atenció que reben perquè com a mínim el sistema judicial sigui una palanca de recuperació i no de revictimització com dissortadament ens té acostumades.