“Subnormals”

Des de fa molts anys, tinc guardat en un calaix de la redacció un article d’aquest mateix diari –llavors Punt Diari– del 25 de juliol del 1979. Diria que va arribar a les meves mans a través del company Xevi Castillón, que tot el dia remena articles de l’hemeroteca. El primer cop que el vaig veure, el títol em va deixar glaçada: “El Joan Riu acollirà 75 subnormals”. Els meus ulls de principis del segle XXI no s’ho podien creure. Però, l’any 79, parlar de subnormals en un mitjà de comunicació no era despectiu. Al llarg de l’article apareixen expressions com “subnormals profunds”, “deficients mentals” o “disminuïts psíquics”. Llegint-ho a hores d’ara es podria pensar que el periodista havia anat massa enllà en el llenguatge. Però és que el mateix director del centre Joan Riu, en les seves declaracions literals, utilitza l’expressió “subnormal profund”. Impensable i totalment fora de lloc avui en dia. Per això he conservat aquest article. Com a testimoni de l’evolució positiva que hem anat fent com a societat i, també, del camí paral·lel que han seguit els mitjans de comunicació en el tractament de les notícies.

Tot això ara em ve al cap després del reportatge que vam publicar en aquest diari i de l’emissió del Sense ficció de TV3 sobre la vida sexual de les persones amb discapacitat intel·lectual. Relats en primera persona sobre desitjos i anhels d’una vida normal en què estigui garantida la sexualitat com un dret inherent. Anys enrere no només era una qüestió de llenguatge. De fet, els termes emprats eren el reflex del nivell en què es tenia en consideració les persones amb discapacitat cognitiva. Es donava per fet que eren asexuals i fins i tot es practicava l’esterilització forçosa. Se’ls negava no només el dret de tenir fills, sinó també el de viure en parella. I, malgrat que hem avançat i ens trobem a anys llum d’aquell llenguatge barroer i d’aquelles pràctiques brutals, la normalització de la seva vida sexual encara no és un fet. Però s’hi estan posant els mitjans i es camina en la direcció correcta. L’exemple més clar i impactant és l’empoderament que demostren els protagonistes del documental i les ganes de superar reticències i entrebancs, malgrat els dubtes, la por i el desànim que generen certes situacions. Al capdavall, tot queda resumit en una frase que apareix al final del documental, escrita en un mural al carrer: “No deixis que ningú et talli les ales”.