Manual d’extinció

Daniel de Alfonso, exdirector de l’Oficina Antifrau, va confessar al ministre Jorge Fernández Díaz que havien aconseguit “destrossar” el sistema sanitari de Catalunya. Ni l’un ni l’altre s’han assegut davant d’un tribunal per haver atemptat discriminadament contra la salut d’una part de la població. Difamació de Trias perquè no obtingués l’alcaldia de Barcelona. Plena naturalització de la repressió, la inhabilitació política i l’exili. Dia sí dia també, denúncies de persones vexades per parlar en català a Catalunya. Pedro Sánchez defensa l’espionatge i equipara independentisme amb terrorisme. El Congrés refusa investigar l’atemptat islamista de Barcelona. L’Audiencia Nacional refusa investigar les connexions entre l’imam de Ripoll i el CNI. Palpita el cas Sandro Rosell: 21 mesos en presó preventiva i després absolt. Un cop més no es publicaran (és a dir, s’ocultaran) les balances fiscals.

Un cop passat el ribot polític, pressupostari, judicial, fiscal, policial, sense oblidar el relat d’uns mitjans de comunicació hegemònics umbilicalment lligats a l’espanyolisme, la pregunta és: ¿quin marge de poder té Catalunya? Escàs. Encara menys si hi sumem l’actitud d’encefalograma pla adoptada per l’actual Govern, incapaç de transformar en capital polític les conseqüències gravíssimes de caràcter civil que per exemple es deriven de l’incompliment de les inversions de l’Estat a Catalunya. En aquesta relació de fets, ¿és esbojarrat pensar que la Generalitat corre el risc de dissolució induïda i autoinduïda? Ineficaç per pactar el compliment d’uns pressupostos –la part més intravenosa per a l’acció social–, la Generalitat veurà com l’Estat queda en condicions de substituir els tancs de la Diagonal per la pragmàtica dissolució d’una autonomia cada cop més presentada i percebuda per l’espanyolitat de Catalunya com una nosa, com un doblatge administratiu. O, encara pitjor, com una institució folklòrica que, per autofinançar-se, necessita carregar la ciutadania amb impostos extres.