Inútils, passerells i pinxos

Es posen les mans al cap, any rere any, quan es fa públic el dèficit d’inversió de l’Estat a Catalunya. Comencen els escarafalls i s’assevera que fins aquí hem arribat. Un altre clàssic és apujar el to de l’amenaça, escenificar un trencament definitiu amb l’Estat espanyol i fins i tot treure pit amb un “inútils”. I quan ja han demostrat que estan molt i molt empipats, però empipats de veres, llavors... llavors venen uns nous pressupostos de l’Estat i els posen la catifa vermella perquè siguin aprovats. Ep, això sí, quan torni a certificar-se que ens prenen el pèl per enèsima vegada, es tornaran a posar les mans al cap, faran escarafalls i els diran que fins aquí hem arribat. I així eternament, anar fent quilòmetres en una roda de hàmster.

Creure que es negocia de tu a tu amb el govern espanyol i que s’arriba a bons acords no diré que és d’inútils, però sí de passerells. O potser és que es tracta la ciutadania, de passerella. Sí, segurament és més això. De tenir una plena confiança que s’aniran entomant els incompliments. I qui dies passa, anys empeny.

No obstant, la història més recent ens demostra que la paciència té un límit. Després que a Madrid passessin el ribot a l’Estatut, el clam del carrer va ser clar i contundent. I a partir d’aquí, tots ja sabem com va continuar la pel·lícula. Els partits polítics no van tenir més remei que assumir com a pròpia la reivindicació ciutadana i iniciar un procés d’autodeterminació que, malauradament, va acabar amb un final funest.

Ara que vivim en un ambient de mediocritat política, d’endormiscament al carrer i amb una ultradreta inflada de pit i que actua com un pinxo (traducció del matón que fa servir Arrimadas quan ve a Catalunya a parlar del català), és segur que, en aquesta nova ocasió de greuge pressupostari, tampoc pararem la roda de hàmster. Però el desànim i la desafecció tampoc s’aturen. I això acabarà, tard o d’hora, amb un reflex a les urnes. És el gran perill de fer el passerell. O de ser inútil. Triïn vostès.