Una illa de verdor

Les vegades que he fet companyia a algú malalt, he pensat en aquell article de Virginia Woolf on comparava el llenguatge del dolor amb un balbuceig per recordar-me que els sans, a les habitacions d’hospital, són poc eficients i fins i tot una mica molestos. Poca cosa poden fer excepte satisfer, i encara amb certa turpitud, encàrrecs menors: omplir un got d’aigua, allisar els llençols, acostar al malalt les ulleres o el telèfon, portar-li un tall de síndria perquè li revingui, amb una dolçor sucosa, la vida d’abans. “En tots nosaltres hi ha una selva verge, un camp nevat on fins i tot les petjades dels ocells són desconegudes i on ens endinsem tot sols”, escriu Woolf, que de tota manera confiava que en els estats de prostració “deu haver-hi alguna illa de verdor on la ment pugui descansar, encara que el cos no hi pugui posar els peus”. No sé si ella va trobar la seva illa de verdor durant els atacs recurrents de migranya, però el meu germà gran m’assegura, plegat sobre el ventre per les seqüeles d’unes pedres a la vesícula, que el cos és un riu que té els seus retorts i els seus vertígens, i que hem d’aprendre a escoltar-lo tant com a sortir-ne. Mirat des de fora, és quasi un espectacle, i fa menys mal, em diu, mentre beu una mica d’aigua i m’adverteix que al capdavall ell no és aquest cos sofrent, sinó alguna altra cosa feta de memòria i predicció atrapada a dins, una cosa petita i rodona com un còdol. Potser és aquest l’únic poder benèfic que els sans (si és que la salut és un estat i no un accident) exercim sobre els que pateixen: permetre que surtin enfora i parlin una llengua que entenguem.