Cases de fusta

Si has tingut un pare que ve de l’Atlàntic, el teu somni de felicitat serà una casa amb rodes. Ens hi vam acostar el dia que vam anar a un concessionari de cotxes per veure un model de Jeep amb seients plegables, a propòsit per incorporar-hi una màrfega i potser una caixa d’eines, però érem tants que ni ben apilonats no hi hauríem cabut i, d’altra banda, objectava la mare, on rentaríem els plats, on guardaríem la roba i el menjar? Així va ser com vam acabar en una fira de caravanes, imaginant que ens n’anàvem a les quimbambes amb les Nancy i els Jeyperman, i més endavant, examinant per Nadal tot de prospectes de cases nòrdiques prefabricades, que te les portaven allà on volies i hi entraves a viure al moment. No va prosperar cap d’aquests projectes al·lucinatoris que em retornen la família una mica hippie que no vam ser. La fugida més esbojarrada hauria estat anar-nos-en a Austràlia, que va ser el pensament que va rondar els pares quan encara tenien el pis d’acabats de casar, amb la meitat de les rajoles que ballaven i el tresillo del menjador pendent de pagar, però també se’n van desdir. Ho compensarien, anys després, comprant un terreny al mig del bosc, on ens portaven cada cap de setmana a imaginar que ens hi fèiem una casa de fusta, amb un jardí i un hort vora un caminet que portava a una font a l’ombra de la qual, molt més endavant, pensaria amb enyorança en els veïns que sí que van emigrar a Melbourne. I bé, els somnis a vegades es compleixen quan no els necessites. Durant mesos, he sentit a tocar del pis de formigó on visc com s’anava aixecant el bloc de fusta de Bet Capdeferro i Ramon Bosch, reconegut recentment amb el Premi d’Arquitectures del COAC. Venien camions a descarregar-hi uns taulons enormes, però amb la mateixa olor intensa de molsa i serradures d’un taller de cadires de balca, i des de la galeria, mentre estenia la roba, sentia com hi treballaven els obrers, un soroll humanitzat per aquella mena d’eines que s’agafen amb les mans: un martell, un xerrac, el cloc d’una galleda que pujaven amb politja. Semblaven mainada jugant, com nosaltres quan vam construir una cabana amb la capsa de la primera rentadora. El pare ja és mort, però li agradaria saber que ara existeixen blocs sencers de casetes de fusta, amb la cuina al mig, com volia la mare, i una terrasseta on imaginar-te que tornes a ser a l’Atlàntic.