No anem pas bé
Els representants de la Unió de Botiguers de Llagostera Roser Noguera, Joan Frigola i Oriol Cortés van obrir la festa major d’enguany amb un discurs distòpic i divertit, en un dels pregons més animats i amb més rerefons. Perquè filosofant sobre la melodia i l’harmonia necessàries perquè un poble sigui habitable i respectable, es va aventurar com seria una societat futura sense comerços i amb les furgonetes d’Amazon regnant pels carrers. Els botiguers obren les portes sabent que han de lluitar contra els elements, i no només per la competència de les botigues outlet de famoses marques de roba que s’han instal·lat en el centre de la vila, sinó per les pròpies inèrcies dels conciutadans que s’estimen més fer una comanda via Amazon que no aixecar el cul de casa i arribar-se a qualsevol dels establiments on seran atesos amb amabilitat i empatia (sempre hi ha excepcions). Fa poc vam anar a un centre de jardineria del Gironès i, entre altres coses, buscàvem un test gran. N’hi havia un bon assortiment però no ens van convèncer i encara menys quan ens van explicar que venien del Vietnam! En una terra com la nostra, amb la Bisbal, Breda o Quart, d’ancestral tradició terrissaire i ceramista, resulta que ens venen materials de l’altra punta de món, quan aquí es fa de més qualitat i preu similar. Admetem que ens enviïn xips de la Xina o cotxes de Corea, però testos? Calen? Si aquest és el món de la globalització no anem cap enlloc; bé, sí, a l’autodestrucció del planeta. Un vaixell des del Vietnam per portar terrissa a Girona (!). La societat canvia i s’ha millorat en molts aspectes, però en altres anem de mal en pitjor. Al carrer Concepció, on vaig néixer, hi havia gairebé de tot: tres barberies, un estanc, una llevadora, un sabater, un metge, una planxadora, dues modistes, una impremta, una botiga de queviures, un lampista, una lleteria, una perruqueria, un transportista, una carnisseria, dos bosquerols, un banc, un fuster, una gestora, una fàbrica de claus, una confiteria, una merceria, empresaris i treballadors de la indústria del suro... I em deixo coses. Avui no hi queda res, només la llar dels jubilats del poble. A casa teníem barberia i si el botiguer era client, nosaltres ho érem seus, i si venien dos clients amb el mateix negoci, es repartien les compres. Era un intercanvi tan antic com el món, que permetia viure amb senzillesa i amb dignitat en un carrer que fa 250 metres de llargada.
