De Frankfurt a Sueca

Com que és possible que no se n’hagin assabentat, aprofito l’avinentesa per informar-los que aquests dies, a la ciutat de Frankfurt, s’hi està celebrant una fira internacional del llibre que té la cultura catalana com a convidada d’honor. No cal que m’ho agraeixin, aquí estem sempre al servei dels lectors amables. I encara els diré més: demà diumenge és l’últim dia de la Fira, i l’únic en què s’obren les portes al públic en general, de manera que, si estan cansats del Parc de la Ciutadella i del Maremàgnum, ja tenen una opció per sortir demà a passejar amb els nens: un bitllet d’avió i cap a la ciutat del Main falta gent. Això sí, una vegada a la Fira vagin en compte, que allò és tot ple de llibres i els podria passar algun denou, com que els en caigui un damunt un peu o que fins i tot els agafi la temptació de llegir-lo. Ah, i no s’oblidin que també hi pul·lula una munió d’editors, escriptors, periodistes i altres gents de mal viure: a mi, una vegada m’hi van robar la cartera, però si estan vostès avesats a transitar per la Rambla de Barcelona, això tampoc no els espantarà gaire.

En fi, en tot l’embolic que ha comportat la presència catalana a tal esdeveniment, potser un dels equívocs més repetits ha estat el de suposar, suggerir, donar per fet o directament afirmar que la llista dels autors escollits per formar la delegació literària podia o havia de tenir algun tipus de valor canònic: és a dir, que l’escriptor que no anava a Frankfurt era un no ningú i un patata (tot i que també hi ha qui sosté el contrari, a saber: que els no ningú, els patates i els moniatos som els que hi hem anat). Ni una cosa ni l’altra: aquesta mena de llistes –deixant ara de banda si la dels catalans és llarga o curta, amb perdó, si hi sobren els uns o hi falten els altres– no aspiren a constituir cap referència, sinó a ser representatives del panorama vigent en la literatura de torn, i prou. I en aquest sentit, tan representativa de les catalanesques lletres actuals és la llista que s’ha confegit com tantes altres que haurien estat possibles. El problema és que aquí potser estem una mica massa avesats a anar a l’engròs, i, per una vegada que s’ha de fer una tria, ens sembla qui sap què.

Pensava en aquestes coses a expenses d’una de les millors novel·les en català que he llegit en els últims anys, L’home manuscrit de Manuel Baixauli. L’autor és de Sueca, vila certament privilegiada pel que fa a planter literari: a més de Baixauli –que no ha estat convidat a Frankfurt– en són fills, com sap tothom, l’enorme Joan Fuster –que no sé si l’han portat a Frankfurt, perquè ja m’he perdut– i el també excel·lent Josep Palàcios, que no hauria anat a Frankfurt ni que l’hi haguessin demanat perquè és un escriptor ocult: alguns encara ens morim de gust només de recordar el seu Alfabet, l’únic llibre que ha consentit a publicar en edició comercial ordinària. Palàcios precisament esdevé personatge literari a L’home manuscrit de Baixauli, una d’aquestes novel·les tan meravellosament literàries que resulta molt més fàcil i recomanable llegir-la que provar de fer-ne la sinopsi. Així mateix diré que es tracta d’una història que té a veure amb uns missatges enigmàtics que es troben a llocs insospitats, amb una casa abandonada amb les parets completament cobertes de paraules escrites, amb un nen que es refugia en una biblioteca municipal tot fugint d’un pagès iracund al qual li ha furtat un meló d’Alger (que és com en diuen al País Valencià de la síndria), i amb unes curioses connexions entre aquest món i l’altre, on ens hi trobem Déu en persona –si es pot dir així– i ens assabentem de la seva passió pels refrescos curiosos. Amb aquestes senyes, és possible que el lector amable pensi que li parlo d’una història rocambolesca i abstrusa, només apta per a iniciats: error. Ben al contrari, el millor de L’home manuscrit és el plaer que proporciona la seva lectura, gràcies a una perfecta construcció narrativa i a un estil òptimament i llargament elaborat perquè no tan sols no molesti sinó que satisfaci, i que confirma la meva teoria que bona part de la millor prosa en català s’està escrivint ara com ara al País Valencià. És tracta, en definitiva, d’una magnífica novel·la, que fins i tot ha posat d’acord la totalitat de la crítica a qualificar-la d’excepcional.

I com és, es deu preguntar vostè, que una obra tan valuosa no sigui més coneguda i no se’n parli pertot arreu? Doncs, com deia, perquè no estem acostumats a triar, exercici per al qual cal prèviament conèixer: i la nostra literatura la desconeixem profusament. Per això, si almenys serveix perquè comencem nosaltres a descobrir els grans autors que tenim a Sueca, ja haurà valgut la pena anar fins a Frankfurt: i a la pròxima llista, que no hi falti Manuel Baixauli.