Girona, a l’elit de l’esport

No voldria ser aixafaguitarres. Sé que en el món de l’esport està prohibit cantar un gol o una victòria abans d’hora perquè la llei de Murphy es posa en marxa i ja has fet cagarel·la. Però no es pot obviar que Girona té a l’horitzó la possibilitat d’assolir un nivell esportiu a l’abast de poques ciutats. Si ja fa uns anys que gaudim de l’elit en bàsquet femení i hoquei, ara s’hi podria sumar de nou el futbol i el bàsquet masculí. Poca broma amb el pòquer d’asos amb què podria jugar la capital. No només per la dimensió esportiva, sinó també per la difusió mediàtica, la projecció de la ciutat i les possibilitats turístiques i comercials que comportaria. Ja fa anys que es treballa per ser pol d’atracció en l’àmbit esportiu, amb una aposta clara, per exemple, pel ciclisme, tant amateur com professional. Però tenir aquest quartet de tenors faria créixer exponencialment la promoció i els beneficis. Veurem d’aquí a pocs dies, doncs, de tenors quants en tindrem. No ens aventurarem a fer apostes perquè, com els deia, el senyor Murphy és com el tió o com els Reis d’Orient, que ho veuen i ho senten tot. I només faltaria fer el conte de la lletera i acabar amb un pam de nas.

Malgrat això, és evident que si es dona la màgica circumstància de tenir quatre equips a la màxima categoria de disciplines esportives que mouen masses de gent, les institucions gironines ja es podrien començar a calçar i a prendre mides del que els tocarà posar. Perquè projectes d’aquest nivell no només se sostenen amb abonaments i promotors publicitaris. Cal que s’hi aboqui també diner públic, amb el benentès que això acabarà tenint un retorn als comerços, restaurants, hotels... Diners que deixaran a la ciutat els grups d’aficionats forasters, que potser només passaran un dia o una nit a la població, però que una despesa segur que faran.

El perill, però, si finalment tenim futbol i bàsquet masculí al màxim nivell –ai, que ja estic xerrant massa!–, és que acabin pagant els plats trencats els de sempre: l’esport femení i l’esport minoritari. Els que fa temps que hi són i que, de manera discreta, picant pedra, amb humilitat i molt esforç, s’han convertit en un referent en les seves disciplines. Cuidem-los i no els oblidem. Perquè per tenir un pòquer d’asos, són indispensables les quatre cartes. Tinguem-ho clar. I sí, senyor Murphy, callo i no xerro més.