Comiat galàctic

És molt dolorós haver de dir-te adeu, Galàxia. Quan vas arribar a casa, ara fa disset anys, vas evitar que la meva vida s’estronqués de cop. Llavors, res no tenia sentit: la mort del meu fill m’havia sumit en una mena de nebulosa opaca, una barreja natural de pena i fúria, de follia i incomprensió. Amb els teus quatre-cents grams –em cabies a la butxaca perquè eres menuda com una llauna de refresc– vas saber estibar-me del llot i catapultar-me de nou a la llum. Em feies riure, eres un belluguet amb la llengua sempre enfora i les orelles ben amunt. Atenta, et deixaves protegir per la Xinxeta, que només tenia tres mesos més que tu però et feia de mare i et seguia a tot arreu, amb el seu nervi i la seva bonhomia. Saps que sempre has estat una gossa-símbol. Vas patir infinites xacres i les vas superar totes, valenta meva. Tenies un cor de ferro; més ben dit, eres un cor gegantí envoltat de pèl del color del foc. Amb tu he tingut un parell de dies per preparar el dol, per mirar d’asserenar-me i per entendre que havíem d’adormir-te perquè no podies més. A casa som molt de càbales, ja ho saps. Per això vaig escollir el dia 2, el mateix dia que va morir el nen, a veure si d’una puta vegada es tancava el maleït cercle, la tortura malaia, l’angoixa vital. T’has adormit tranquil·la, amb la llengüeta enfora i les orelles ben amunt. Abans, t’he abraçat molta estona, t’he omplert de petons i m’has llepat la mà. M’has fet de pulmó quasi dues dècades, no m’has desemparat ni un segon, m’has donat molt més del que probablement jo soc capaç d’oferir a cap ésser viu. Per tot això, gràcies. T’estimaré sempre. Descansa en pau, Galaxieta.