Opinió

Xiprers com flames

El nostre Empordà és terra de xiprers, com els d’Empúries, que per sempre recordaré

Són coses en què no et fixes, però que a la llarga resulten prou importants. A un costat del jardí de casa hi va néixer casualment, deu fer uns cinquanta anys, un petit xiprer. La tramuntana tal vegada, un dia impensat, portà la grana des de qui sap on. I aquí va créixer, gairebé sense nosaltres adonar-nos-en. Des de fa anys, el xiprer és més alt que la casa, com una columna verda apuntant al cel. Què cerca enlaire?

El foll Van Gogh va pintar els xiprers pels volts d’Arle, els Baus, Bèucaire, com flames que tremolaven nervioses a l’embat del mestral. “Els xiprers són bells com un obelisc egipci”, deia el pintor en una carta al seu germà. Molta gent creu que aquests arbres són tristos, perquè els fan pensar en els cementiris, els nínxols i la mort. Potser és prou bo recordar aquests temes de tant en tant: la fugacitat de la vida, la presència inexorable de la desconeguda... Un xiprer sol, magnífic, com una aguda llança, com les tres llances de l’escut de Llançà sobre el mar blau, té una gràcia única, sòbria, essencial. El xiprer, a més, com tots els possibles símbols fàl·lics, traspua potència, una tensa força, vital i profunda, de saba arrauxada i espessa.

El nostre Empordà és terra de xiprers, com els d’Empúries, que per sempre recordaré. O com aquells xiprers únics i erectes que hi havia abans davant totes les masies, símbol d’acollida i d’hospitalitat. Recordo amb enyor jo també, qui sap si mai tornaré a veure’ls, els xiprers de la Toscana, extramurs de Florència, la magnífica, o vora les torres de San Gimignano, o a Monteriggioni, on Dante Alighieri situava la porta de l’infern a la Divina Comèdia: “Per mi aniràs a la ciutat sofrent, / per mi aniràs cap a l’etern dolor, / per mi aniràs amb la perduda gent”...

L’Empordà, Grècia, la Toscana, la Provença... No en voldria d’altres, de terres, per viure-hi, anys i anys. Terres de forta arrel mediterrània, clares, lluminoses i serenes, d’una exultant sensualitat, amb flaire de menta, alfàbrega i marduix... Terres de bon viure, com hi ha Déu. Terres de vi i d’oli, de taules parades sota la parra frescal de l’hort familiar. Al brocal del pou hi havia encara una galleda buida lligada a la cúrria. Terres, tanmateix, on la gent encara sap morir dempeus, amb digna continença, com els vells xiprers.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.