Amortitzats

Arran de la mil·lèsima polèmica, aquesta setmana, del cap d’ERC a Madrid, s’han sentit moltes veus que donen per “amortitzat” Gabriel Rufián al Congrés. Que pensen que val més portar-lo cap a Santa Coloma de Gramenet per ser alcaldable i almenys el soroll que faci des d’allà no serà amplificat. L’amortització del polític, com si es tractés d’una hipoteca, sempre és relativa. Sobretot perquè no queda clar quan és que el polític en qüestió ha deixat de ser útil. Rufián és un personatge molest sobretot per als seus rivals, però també per a molts del seu propi partit. Les seves sortides de to són habituals, va per lliure i molts cops en lloc de ser un valor per a l’independentisme és un escull. Cert. Però qui decideix quan algú hauria de fer les maletes? Aquesta setmana passada ha estat Jéssica Albiach, dels comuns, qui ha dit que Pere Aragonès dona per amortitzat Rufián a Madrid. És a dir: des d’un partit decideixen quan algú d’una altra banda hauria de marxar?

Segurament el mateix els passa als comuns. Moltíssima gent dona per amortitzada Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona. I tornarà a ser cap de llista després d’haver perdut unes eleccions municipals, mantenir-se al càrrec per un pacte –res criticable– i amb unes enquestes internes que la situen com la tercera opció el maig de l’any vinent.

El problema amb les qualificacions de Rufián no és que digui “tarat” a Carles Puigdemont. És que en realitat ho diu a tot un govern que va plantar cara a un Estat sense cap subterfugi. Però també diu tarats als membres del seu propi partit que ho van fer possible i a alguns que, com a conseqüència d’aquests actes de “tarats”, van acabar a la presó. I, sobretot, ho diu a un conjunt de ciutadans que es van creure els seus polítics. Que ens vam pensar que això d’aconseguir la independència anava de veritat. Quan et penses que tothom qui t’envolta té un problema i que tu ets déu, segurament el problema el tens tu. I deixes de ser un valor per convertir-te en un problema.