Morir sola

Ha mort en la més radical pobresa i solitud. Difícilment tindrà un comiat digne, ni una placa recordarà que algú que se la va estimar, no sabem quan, va triar un nom bonic per a ella. Tothom pot arribar a imaginar que aquell cos acumulava desenes d’històries amb regust d’agonia, però poca gent sabrà, potser ningú, quins motius la van dur a esborrar-se del món d’aquella forma i a fer del carrer la seva particular guarida. “Mort natural”, sembla que indica l’informe mèdic, com si es pogués naturalitzar, sense despentinar-nos i amb la consciència impenetrable, que una persona s’apagui, amb l’ànima escorxada, en un racó de la via pública. Només podem saber, ara per ara, que s’ha mort la dona que malvivia en una de les entrades del Palau Olímpic de Badalona. Ella no és, ho sabem, l’única persona indigent que morirà amb la fragilitat envoltada de cartrons. Però el seu cas mereix una reflexió sobre els nivells rècord d’indiferència i d’hipocresia que com a societat hem arribat a assolir. Facin una prova. Rastregin en un cercador quins esdeveniments multitudinaris s’han celebrat els darrers mesos, fins i tot els darrers dies, a l’interior de la instal·lació on la dona ha estat trobada sense vida. Per si ara no tenen temps de distreure’s una estona, ja els ho avanço jo: tres partits de bàsquet que han reunit unes 10.000 persones, una polèmica reunió sobre criptomonedes que va congregar uns quants milers de joves, i un partit dels Harlem Globetrotters que va omplir fins a la bandera un pavelló amb capacitat per a 12.500 persones. I ningú, mai, va veure aquella dona? Ningú va captar el seu abatiment? La deixaven reposar allà amb la condició que no fes nosa quan s’acostava un esdeveniment multitudinari? Si el 0,1% de les persones que les darreres setmanes han passat pels voltants de l’Olímpic s’haguessin acostat a interessar-s’hi, potser no li haurien salvat la vida, potser no l’haurien rescatat, però almenys hauria marxat sentint que algú es va preocupar per ella, ni que fos un petit instant.