Som tarats

Si haguéssim estat el 2017 o el 2018 hauria pensat que parlava algú del PP, de Cs o de Vox quan vaig sentir dir “tarat” al president Puigdemont, perquè no és propi d’algú que s’emmarca dins les esquerres utilitzar termes obsolets, ofensius i que estigmatitzen com és la paraula tarat. Rufián va reconèixer haver-se equivocat. “Crec que tothom s’equivoca i tothom es pot equivocar. Jo avui ho he fet.” Certament, tothom es pot equivocar, i jo, la primera. En això té raó, però quan un sempre s’equivoca en el mateix, diria que, d’equivocació, poc. Perquè no és el primer cop que parla amb aquest menyspreu cap al president Puigdemont, ni que intenta desqualificar-lo. El problema és que ningú del seu partit li havia picat el crostó, al contrari. Quan va retreure a Jaume Asens que anés a veure el president a Waterloo els de la seva bancada el van aplaudir. Ningú de la direcció del partit al qual pertany li va fer cap toc d’atenció, però, en canvi, sí que es va demanar pocs dies després a Junts que abandoni “els retrets incomprensibles a companys de viatge”. Certament, cal abandonar els retrets als companys de viatge, però tots. Aragonés va desautoritzar Rufián i el va instar a disculpar-se. Correcte, el que no trobo tan correcte és que ni vint-i-quatre hores després donés el tema per tancat. No es pot girar full tan ràpidament. No és una qüestió menor atesa la reiteració de l’estigmatització de Puigdemont exactament i repetidament amb el mateix argumentari criminalitzador que el de l’espanyolisme. On són les rectificacions dels seus menyspreus anteriors? Si proclamar la independència és cosa de tarats, som i serem rematadament tarats.