Gossos

En la meva infantesa, poques famílies tenien gos, sobretot dins del nucli urbà. A les masies sí que n’hi solia haver, a totes. Quan t’hi atansaves, et saludava amb una colla de lladrucs que posaven en guàrdia els amos de la casa i frenaven l’empenta del visitant, sobretot si no coneixia el temperament del gos que tenia al davant. A vegades, estaven lligats a una cadena, però d’altres, sobretot a pagès, campaven als seus aires i, llavors, encara atemorien més els qui no estaven fets al tracte diari amb aquests animals. Dins del poble gairebé només solien tenir gos els caçadors, que el necessitaven per a les seves activitats cinegètiques. Potser també en disposaven els cecs, als quals servia de guia. Però en el cas de Lloret, no recordo que en tinguessin els dos cecs carismàtics de la meva joventut, en Juanito Tanya i en Narcís cego. Amb el pas dels anys, tenir gos ha passat a ser un caprici. A partir de final del segle passat s’han considerat un animal de companyia, de diversió –per al propietari, evidentment– i han proliferat d’una manera exponencial.

Abans d’escriure aquest article he telefonat a l’Ajuntament. A través de Medi Ambient m’acaben d’informar que, en aquests moments, hi ha censats 2.133 gossos, 250 dels quals són de races que es consideren perilloses. (Quants n’hi deu haver sense censar?) Seria interessant fer un buidatge del padró i constatar la diversitat de races que tenim. De moment, però, deixem-ho aquí. El cert és que, quan anem a passeig, ens creuem, sovint, amb molta gent que va amb el seu gos, de totes mides, pelatge i color. Tothom té gos. A les criatures se’ls ha donat com un joguet. Les persones soles el fan servir per combatre l’aïllament. I ens sorprenen, encara, els que porten dos i tres gossos alhora, a voltes de diferent raça. Tenim la impressió que tenir gos s’ha posat de moda. L’any 1973, quan vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament, al padró municipal hi havia uns 3.000 habitants. Fa gràcia que la població canina d’ara gairebé s’acosta a la mateixa xifra que la de les persones d’abans. Ara, que som uns 40.000 habitants, resulta que una de cada 17 persones té un gos. Per cert, abans, en la parla popular típica, tenir gossos o portar gossos a l’esquena volia dir estar carregat de deutes. Seria bo estudiar la relació entre la realitat i l’expressió. I veure si és aplicable.