Me Too

Me Too, jo també soc una tarada segons en Rufián, perquè no només vaig aplaudir la proclamació d’independència sinó que també vaig lamentar profundament la marxa enrere. Com ja he escrit altres vegades, proclamar i desproclamar la independència és una constant històrica a Catalunya, però no per això els que ho han fet i se l’han jugat no mereixen tot el meu respecte. On és aquell jove Rufián que des de Súmate i l’ANC defensava apassionadament la independència de Catalunya en castellà? El fet és que aquest posicionament li va obrir moltes portes, tantes, que un jove que mai parlava de política va gaudir d’un ascens meteòric, del no-res a portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats espanyol.

Aquests dies he recordat un estudiant que en acabar una classe se’m va apropar i em va preguntar a quin partit li aconsellava apuntar-se. Home, això no t’ho he de dir jo. No et conec i no sé de quin peu calces, depèn de la teva ideologia i del tipus de país on vols viure. No, no, em va dir, a mi les ideologies no m’interessen, voldria saber quin partit m’oferirà més possibilitats de feina. Feina?, vaig respondre. Sí, al partit, al parlament com a diputat, al govern... El vaig engegar amb paraules indignades que no va sentir i resulta que durant molts anys l’he vist en el comportament de molts noms coneguts amb ascensos meteòrics, i potser això explica on som. Ni tenim polítics com els de la resistència disposats a qualsevol cosa per defensar les seves idees, ni polítics professionals com els énarques francesos, per posar un exemple, els que s’han preparat a l’École Nationale d’Administration (ENA). Aquests darrers no són els que prefereixo, però la seva preparació i el seu prestigi estan fora de cap dubte. Segurament l’ideal, almenys per a mi, és una barreja de conviccions i preparació que generi reputació i confiança.

Un aclariment. Sempre hi ha excepcions, les generalitzacions no són bones, però el problema és aquest, que no sapiguem o puguem transformar les excepcions en tendència majoritària. Les sortides de to, l’espectacle, és una part important de la lluita pel poder, d’adquirir visibilitat, de ser carn de tertúlia, però també és una forma de corrupció política. No ho oblidem.

En tot cas, l’afer Rufián ve de lluny. Fa molt de temps que ha traspassat totes les línies vermelles i no posaré exemples perquè aquests dies ja se n’ha parlat molt. Pel que fa a la seva persona també se n’han dit moltes coses, que si pateix síndrome d’Estocolm, que si és un producte del tokenisme, aquella pràctica simbòlica i superficial nascuda als anys cinquanta als Estats Units per calmar el malestar racial que consistia en posar un afroamericà en llocs poc importants per semblar inclusiu, pràctica que les dones coneixem bé. Inclusió simbòlica per quedar bé. Tokenisme o màrqueting polític, com deia en Joan Vall Clara en aquestes mateixes pàgines. Màrqueting justificat amb aquella cantarella d’ampliar les bases. Res a dir a ampliar les bases, però no amb gent de verb fàcil, ego desmesurat i consciència dèbil, sinó pensant, planificant i comunicant d’una vegada un model de país on valgui la pena viure-hi, abocat en el benestar de les persones i no en les lluites pel poder, i dic “poder” quan potser hauria de dir “engrunes”.

Sí, en Rufián s’ha disculpat, però abans ha marejat la perdiu amb els seus tuits carregant els neulers contra els altres, cosa que acostumen a fer aquest perfil de personatges. Que si allò de les 155 monedes era contra els cants de sirena de l’espanyolisme, que si amb això de qui proclama la independència és un tarat no es referia al president Puigdemont, sinó a un mantra unionista que repeteix que la independència de Catalunya es va proclamar amb un tuit.

Un cop més dic, repeteixo i repetiré que ens cal gent sòlida, preparada, valenta i amb conviccions. N’hi ha i molta, n’estic segura, però, que davant del circ polític actual prefereixen quedar-se al marge. Ho entenc però ho lamento. Per acabar, l’hemeroteca és fantàstica i allà he trobat l’explicació de tot plegat. En una entrevista a El País del juliol del 2016 en Gabriel Rufián deia, sense cap vergonya, cito textualment, “Tot el que sé de política ho he après a El Padrino”.