On hi ha la campanya contra la monarquia?

Qui fa campanya contra la monarquia? Si no falla el compte, amb tres dits n’hi ha prou: uns centenars de catalans, un petit poble andalús que n’ha fet ham turístic perquè surt sovint a les planes dels diaris de Madrid i el liberal neofalangista Jiménez Losantos. ¿N’hi ha per preocupar-se tant? ¿N’hi ha per encendre la fiscalia? ¿N’hi ha per citar fotògrafs a l’Audiència Nacional i demanar-los que lliurin tot el material que tinguin estil Birmània? ¿N’hi ha perquè la mateixa Casa Reial contesti proclamant la seva aportació a l’estabilitat democràtica etcètera?

De manera clara i òbvia, no. Si només és això, els catalans que cremen imatges, els veïns d’Humilladero i Don Federico el Rampant podrien continuar qüestionant l’oportunitat de la institució a aquestes alçades de la història. No s’entendria tanta preocupació i algunes reaccions tan bèsties si no fos per dos condicionants. El primer és que el PP vol enramar Espanya amb la por i la crispació. Pretén arribar a les eleccions amb un Zapatero tan acorralat com ho estava Rajoy fa quatre anys després de la funesta actuació del govern Aznar arran dels atemptats de l’11-M.

El PSOE ha decidit acceptar l’escomesa i fer una cursa de patriotisme constitucional. Enhorabona. Però que consti que primerament xiulen i després dissimulen, perquè el petit bull republicà s’ha escampat des d’iniciatives com la llei de la memòria històrica, que el mateix Zapatero ha impulsat. I la segona és que, segons quina pell toques a l’Espanya d’ara i sempre, més val tocar-te el nas. Durant el procés de reforma estatutària, el catalanisme i Catalunya van ser linxats a la plaça castellana. Amb intenció d’acollonir. Ningú va sortir en defensa de l’“aportació catalana”. Es veu que no tenim dret a pell fina, nosaltres.