Maria del Mar Poveda (o Miguel Bonet)

La meva tardor comença cada any al Mercat de Música Viva de Vic. Són les primeres nits després de l’estiu en què haig de dur un bon gec de màniga llarga per evitar el primer constipat, i també és el moment en què les fulles madures comencen a caure amb bellesa, delicadesa i elegància de l’arbre sonor de Catalunya.

Reconec que és una imatge plàstica molt tòpica, però maduresa, esteticisme, delicadesa i elegància són els mots que em duen a definir l’espectacle conjunt de Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda que va inaugurar abans-d’ahir el MMVV, Els temps i els dies.

Entre el Mediterrani de la diva mallorquina i el flamenc del badaloní hi ha un territori comú que es podria analitzar des d’un punt de vista erudit com una cruïlla de ritmes de pobles veïns, com una mixtura de passejos connectats per deixos, harmonies, melodies i timbres. Però jo prefereixo pensar que en realitat es troben perquè són músiques que neixen directament de l’ànima. Els cants tradicionals de la Bonet i els de Poveda surten del mateix lloc i van a parar al mateix lloc: el cor. Sense filtres secundaris.

Cançons com les de Llach o Quintana, com les de Sabina o les de Bunbury sovint neixen del cervell, del sentiment o de l’ofici. Hi ha un procés d’elaboració intel·lectual de la música que vesteix els sons amb una indumentària que fa pensar, discutir, riure o encantar.

En el cas de Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda han triat com a base de les seves carreres un repertori essencial, de connexió ancestral, com si volguessin copsar el batec de la terra. Per això, perquè van a l’essencial, la música en el seu cas és un punt de trobada, en lloc de separar-los. Si tots anéssim a l’essencial, guanyaríem la guerra d’identitats. Diferència és tolerància.