Altaió fa de mèdium

Al llibre Miró i els poetes catalans (publicat en gran format a Enciclopèdia Catalana i en butxaca a Univers) el traficant d’idees, poeta radical i activista cultural Vicenç Altaió fa de mèdium entre els dos subjectes del títol. Joan Miró va fer 109 llibres d’artista en col·laboració amb poetes. Altaió tria nou d’aquestes interaccions no només culturals, sinó també humanes: J.V. Foix, Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Sindreu, Joan Brossa, Joan Perucho, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Pere Gimferrer. El llibre és un reportatge fílmic, diu Altaió. És una història pel que té de suma de dades i d’argument, que comença en el realisme poètic de Mont-roig, lloc on el pintor poeta captarà l’energia i la portarà per sempre. Però la història no és objectiva sinó interpretable: Altaió incorpora la mirada immanent i ficcional. L’obra de Miró és un organisme viu en constant evolució, encara que la gent l’entengui com “un alfabet sígnic que es va repetint”. Després del realisme ve l’adhesió al surrealisme, al dadaisme i a les avantguardes, i després la Guerra Civil i l’exili. Miró sap que l’Estat espanyol tracta Catalunya com una colònia i opina que Catalunya ha de poder ser lliure: la màxima manifestació de llibertat s’expressa amb el seu llenguatge i els seus poetes. Miró pinta de manera poètica, és lector de poesia i trasllada els problemes lingüístics a problemes plàstics. A partir dels nou poetes, Altaió ha escrit un segle de cultura catalana a través del tronc de Joan Miró, la revolta del jo líric. Obra magna, la de Vicenç Altaió. Com passa sempre, no hi ha bellesa sense cultura.