Andalusia, capital Barcelona

La rivalitat és cosa de dos, diuen. Però no sempre és veritat; Catalunya no ha entrat en el joc i en canvi la majoria de partits andalusos durant la campanya electoral han tornat a tirar de beta de la catalanofòbia. Malgrat la nostra indiferència, hem estat els protagonistes d’unes eleccions que no ens podrien ser més alienes.

Per citar-ne només un exemple: hem estat els protagonistes del vídeo electoral de Cs, que combinava en un muntatge unes declaracions de Gabriel Rufián, una cita d’un llibre de Jordi Pujol, un tall del programa Bricoheroes i una postal del Facebook de CiU de l’any 2013. Per arrencar a córrer.

El candidat del PP i actual president de la Junta d’Andalusia no ha parat de repetir durant la campanya que Pedro Sánchez cedeix al xantatge de l’independentisme. I Vox ha intentat aplicar-li a ell una mena de xantatge per un tret biogràfic imperdonable: Moreno és nascut a Barcelona. Un “deshonor” que, per cert, comparteix amb Enric Millo –allà es fa dir Enrique–, el secretari general d’Acció Exterior de la Junta d’Andalusia des de fa tres anys. L’únic candidat que no ha engegat el ventilador de porqueria contra Catalunya ha estat el del PSOE, Juan Espadas, potser per això les enquestes li auguren per avui un resultat pèssim. Això sí, va demanar a Pedro Sánchez que evités fer cap reunió sobre el Catalangate amb Pere Aragonès per estalviar-se una foto incòmoda i Sánchez li ho va concedir, en un cas claríssim de win-win. Aquí tothom hi guanya menys els protagonistes involuntaris, és a dir: nosaltres.