Acabar l’L9: més que una línia de metro
El govern reprèn les obres del tram central de la línia 9 del metro de l’àrea metropolitana de Barcelona que estaven aturades des del 2011. Serà l’obra pública en marxa més gran, amb més pressupost i més complexa de Catalunya. Tot el projecte dels ramals de l’L9 i L10 des del nord de Barcelona fins al sud i l’aeroport del Prat, connectant amb el Vallès haurà estat l’obra pública més gran realitzada a Catalunya i per la Generalitat. Finalitzar-la esdevé, doncs, no només una necessitat per al transport públic, la interconnexió de tota l’àrea metropolitana i la contribució a la descarbonització de la contaminada ciutat, sinó també la culminació d’un projecte de país. Haurà estat una obra que ha viscut desavinences institucionals, que ha avançat arran dels grans consensos entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, i que s’ha aturat també arran de les retallades econòmiques de l’administració catalana. Entre d’altres, perquè és de gran dificultat tècnica amb un túnel molt més enfonsat que les altres línies que creua. Tres dècades d’avenços en l’obra i d’aturades que culminaran el 2028.
Una represa d’obres que coincideix en ple debat sobre el grau d’inversió i execució de les obres públiques, després de saber-se que l’Estat només acaba fent un terç de les que projecta a Catalunya. El simbolisme de tornar a posar en marxa la tuneladora va més enllà, perquè el govern ha recordat que tot i les seves limitades capacitats de recaptació, la Generalitat executa un 71% de les inversions en infraestructures i fins al 95% de les actuacions del sector públic en general. Després de diverses excuses, l’Estat ha acabat acusant l’administració catalana de poc col·laboradora en la tramitació de projectes, malgrat que per acabar d’empènyer la B-40 al Vallès proposa cedir a la Generalitat la gestió d’una obra que ha estat incapaç de projectar en dues dècades. Mentre que el Ministeri de Foment allarga projectes eternament, Territori comença a planificar les connexions tren-tramvia al Bages, el Pirineu, la Costa Brava i l’Ebre, perquè les necessitats de mobilitat no pararan de créixer arreu.