Cremar selectivament

Ara que els alumnes han cremat l’etapa de batxillerat per enfilar-se a l’etapa universitària, una de les assignatures per demostrar que no han fet el ronso en els cursos de batxillerat és la de llengua catalana (com també la castellana, tan depauperada segons les entitats espanyolistes) en les proves de selectivitat, les famoses PAU.

Aquesta nit, que celebrarem la revetlla de Sant Joan, tots els joves aspirants a universitaris es troben a l’espera dels resultats després d’haver passat per l’escorxador selectiu, amb una nota de tall segons l’especialitat que marca el llindar d’accés o no a l’àmbit acadèmic.

¿Però què s’avalua o com s’avalua en aquesta matèria? ¿O com han de mostrar els alumnes les seves capacitats intel·lectuals en llengua catalana? ¿N’hi ha prou de dominar totes les regles ortogràfiques o cal que disposin d’una base sòlida cartesiana que vagi més enllà de la correcta façana gràfica?

A Catalunya els estudiants que aspiren a entrar a la universitat disposen potencialment de les capacitats exigides pels nostres educadors. I la qüestió és si arribaran a demostrar-ho de manera suficient en les diverses proves programades.

Per avaluar, doncs, aquestes capacitats, al nostre país la prova s’estructura en tres parts: comprensió lectora, expressió escrita i reflexió o anàlisi lingüística. Les instruccions de la prova detallen que en la resposta es tindrà en compte l’adequació (registre formal i contingut), la cohesió (oracions ben construïdes), la coherència (estructura del text i de les idees exposades) i l’estil.

Deixant a banda el component inevitablement subjectiu del professorat que corregeix, els criteris d’avaluació de la prova semblen prou objectius i basats en anàlisis prèvies. Per tenir les capacitats de comprendre o expressar un text cal, òbviament, llegir, parlar i escriure amb actitud desinhibidora i empàtica.

En les proves de llengua catalana a la selectivitat, és habitual demanar als examinands un text “ben estructurat” d’unes cent cinquanta paraules. Per exemple, a partir d’un conte de Quim Monzó que descriu un cinema i les experiències negatives que té el narrador quan hi va, es pot demanar que l’examinand descrigui un indret on hagi tingut una experiència semblant, o, si més no, imaginable.

No es tracta de demostrar les excel·lències narratives de l’examinand com si fos un escriptor de pro, sinó de demostrar les capacitats funcionals en llengua catalana sabent estructurar bé el text: presentem el que volem dir, ho diem fragmentant-ho en diversos punts, si cal, i, en acabat, repassem el que hem dit sintetitzant-ho per arribar a la fase última de conclusions. Aquesta estructura, però, tindrà tantes variants com intencionalitats comunicatives tingui el text mateix. No és pas el mateix un article científic o tècnic que un text descriptiu o narratiu sobre una sala de cine.

Reprenent la pregunta del domini de l’ortografia, és evident que s’han de dominar tots els plans de la llengua, però sobretot la sintaxi, traduïda en la terminologia avaluadora com a adequació, cohesió, coherència i estil. Un estudiant, doncs, per dir-ho ras i curt, ha de conèixer tots els papers de l’auca, és a dir, ha de tenir el control tant dels registres formals com dels informals, saber, per exemple, que un personatge com el Manelic, de l’obra d’Àngel Guimerà Terra baixa, tindrà un llenguatge d’un registre popular, col·loquial, o que en Sebastià parlarà amb un registre més formal, però partint, això sí, d’un estil de llengua prefabriana.

Analitzar, sintetitzar, reflexionar són accions necessàries i imprescindibles per afrontar qualsevol text, sigui acadèmic o no, que se’ns presenti en la futura vida laboral. I fer-ho seleccionant o cremant etapes és la manera més saludable de sortir-ne airosos. Els futurs universitaris fan una selecció natural de tots els seus projectes per renovar idees, plantegen i replantegen, inventen i reinventen per qüestionar-ho tot i fer de la llengua, per exemple, un nou model d’expressió que orquestri la seva capacitat intel·lectual. I en aquestes etapes crematístiques cal un esperit crític com a component bàsic per arribar satisfactòriament als convencionals criteris d’èxit.