A la tres
Fàstic
Definició de fàstic: “Sentiment desagradable a causa d’una cosa que repugna.” És el que em genera la revelació de les converses de Jorge Fernández Díaz amb José Manuel Villarejo. De les martingales i dels claveguerams més pudents no en teníem cap dubte. I que el sinistre de l’Interior havia orquestrat i dirigit l’operació Catalunya, tampoc. Faltaven les proves concloents, sense les quals, ara fa cinc anys, Fernández Díaz va poder mentir descaradament al Congrés dels Diputats. Gairebé jura davant d’un crucifix la seva innocència. Ell, que és tan devot, aferrant-se a la mentida com un ateu qualsevol! “Negaré fins i tot sota tortura que aquesta reunió ha existit”, deia al comissari Villarejo en la conversa telefònica que s’ha fet pública.
Fàstic. En veure com s’evidencia –una vegada més– l’ofuscació dels que controlen els pilars de l’Estat espanyol per aturar el procés independentista, utilitzant els mètodes més escabrosos i il·legals que estan al seu abast. “Sé que estic parlant amb servidors de l’Estat”, deia el llavors sinistre de l’Interior. Franquisme en estat pur. Tot val contra el catalanisme. Tot és lícit –fins i tot el més il·lícit– malgrat que atempti contra drets fonamentals. És odi visceral. Venjança en essència. Obsessió malaltissa.
Fàstic, però també impotència en veure la impunitat amb què es resoldran aquests delictes. No se’n pot esperar res, de la justícia espanyola. Com en el cas del rei emèrit. Un joc de mans i la causa desapareix per art de màgia. No s’asseuran mai al banc dels acusats. I si mai ho arriben a fer, serà pur teatre. No hi ha condemnes, sinó medalles i tots els honors per als fidels servidors de la pàtria espanyola que lluiten contra la xacra catalana.
Fàstic. Perquè els governs potser canvien, però les clavegueres de l’Estat continuen potinejades pels mateixos. Pels de sempre. Continua la repressió, l’espionatge, els judicis parcials i els muntatges. Ni s’atura ni s’aturarà. És una ofensiva total i sense descans.
Fàstic i més fàstic.