Tocar un cos amb un pal

A Nador es veu que l’altre dia va caure un llamp i va fulminar de cop unes trenta o quaranta persones que passaven per allà, vora la tanca que separa els regnes d’Espanya i del Marroc. Al principi, van dir que els morts no arribaven a mitja dotzena, cosa que de tota manera revelava un poder destructiu bastant fora de sèrie, però el balanç de víctimes va augmentar amb el pas de les hores i es va acabar tancant l’acta del succés amb aquesta xifra que, amunt o avall, mereix figurar als annals dels fenòmens atmosfèrics. Una quarantena, si fem cas de les ONG que van gravar les primeres imatges amb els ulls desorbitats. Quaranta morts que les autoritats qualifiquen de tragèdia, d’infortuni, de “fatal desenllaç”, com si els cossos amuntegats no fossin sinó els efectes d’una inundació o això, un llamp descomunal. Qualsevol locució serveix per tal de no fer servir ‘crim’ o ‘atrocitat’ o ‘filldeputisme’, si volguéssim parlar clar. A cap de les gravacions que han circulat del centenar de joves agonitzant l’un sobre l’altre, no s’hi veu ni una sola ambulància, ni un sanitari socorrent els supervivents de l’assalt de les policies marroquina i espanyola per evitar que saltessin la tanca de Melilla. En canvi, s’hi aprecia una escena horrible: un agent s’ajup (ajupir-se és l’únic acte humanitari que hi veureu) per buscar el pols d’un dels nois, primer al canell, després al coll, però com que no hi nota el batec, el policia que té al costat perd la paciència i punxa el cos amb la porra a veure si es mou, com si fos un gos aixafat a la carretera. Mal llamp parteixi aquesta Europa que delega l’única decència en els morts.