Taula de diàleg

Quan un tema quedava fora del nostre abast i de la ciència, la meva mare em deia que era una qüestió de fe, com ara quan li preguntava sobre si hi havia vida més enllà del món en què vivim. I un salt de fe sembla que alguns dirigents d’ERC demanin de fer quan diuen estar convençuts que un dia convenceran l’Estat espanyol a la taula de diàleg per “la bondat de les nostres idees i de la raonabilitat en la defensa d’aquestes”. Evidentment, s’ha de tenir molta fe per pensar que es pot convèncer algú que està convençut que no vol que el convencin. Però el conflicte entre Catalunya i l’Estat no és una qüestió de fe, ni tampoc de la bondat de les idees ni de la raonabilitat en la defensa d’aquestes convèncer l’Estat espanyol que deixi Catalunya decidir el seu futur a les urnes. És una qüestió de voluntat política resoldre la relació Catalunya-Espanya, i aquesta no hi és. I també és una qüestió d’interessos contraposats, on no hi ha relacions d’igualtat de cap mena, on imperen les relacions de subordinació (només Madrid pot decidir el que Catalunya pot decidir), de força bruta (repressió i més repressió política), d’explotació econòmica (cap capacitat en la regulació i recaptació d’impostos i empassar-se el desequilibri històric i sistemàtic entre el que l’Estat recapta i inverteix) i de combat constant contra la plena normalització de la llengua i la cultura catalana al seu territori, etc. Taula de negociació sobre l’exercici de l’autodeterminació, qui s’ho pot creure encara? Diria que ningú, per molta fe que es tingui. I és que a més al govern espanyol no li interessa sortir a la foto tan desitjada per altres i amb la qual ja en farien prou.