El Caño i la canya

“Hace cuatro años intentamos evitar desde El País el pacto de Sánchez con populistas y separatistas porque creíamos que eso era malo para la izquierda y para España. No nos creyeron.” Ho ha piulat l’exdirector del diari, Antonio Caño. No cal que ho juri, que ho van intentar. Així que ja tenim que El Mundo va presumir d’haver guanyat unes eleccions a Catalunya amb la col·laboració de les clavegueres de l’Estat dirigides pel PP. I tenim que El País admet, és legítim, que va treballar fa quatre anys per impedir l’actual majoria parlamentària.

Caño es refereix al 2019. Però el 2016 encara va ser més bèstia. Van arribar a fer un editorial el setembre del 2016 dient: “Sánchez ha resultado no ser un dirigente cabal, sino un insensato sin escrúpulos.” Al comitè editorial del grup Prisa hi havia un tal Felipe González. Ja saben com va acabar allò. Amb Sánchez defenestrat del PSOE i el PP mantenint-se al govern gràcies a l’abstenció d’un PSOE que sumava, com es va demostrar en la moció de censura del 2018, encara que José Zaragoza negués l’evidència de la suma de totes totes.

Tot això va ser previ als fets d’octubre del 2017. Els poders fàctics espanyols, començant per la immensa majoria de mitjans de comunicació, amb el duopoli televisiu al capdavant, van treballar perquè hi hagués un govern del PP partidari de l’immobilisme, les clavegueres i la judicialització. Si l’octubre del 2017 va anar com va anar va ser per desig exprés d’aquests mitjans. Ah, i del PSC. No sabem com haurien anat les coses amb una altra majoria de govern, però igual segur que no.

I, per cert, el problema no és influir, tothom té una línia editorial. El problema és mentir i la falta de pluralisme en diaris, ràdios i teles, amb la gran excepció dels digitals, cosa que degrada la democràcia. Però després el problema és TV3, que rep canya, simplement, perquè fa del que és: una televisió nacional.