‘Madame kafala’ és esclavista

La kafala, explica la investigadora Luz Gómez García, és un sistema de garanties econòmiques i socials propi de la jurisprudència islàmica, una mena d’apadrinament o contracte segons el qual una persona n’avala una altra i assegura els seus drets i obligacions. En un sentit econòmic és el que fa que en alguns països –sobretot de la península Aràbiga, el Líban o Jordània– un empleat o una empresa estrangera només puguin instal·lar-s’hi a través d’un comissionista nacional, i ja ens podem imaginar la cara oculta d’aquest procediment, sobretot si es tracta d’un empleat, i encara més d’una empleada: Madame kafala actua com una estafadora cruel i una consagrada esclavista –ho diu l’Organització Internacional del Treball– que s’empara en una tradició exempta del compliment de la llei. Què significa això? Que el kafeel o patrocinador té a les seves mans la feina i la vida de l’immigrant captat, el qual no pot reclamar cap dret –de vegades ni el sou– davant l’amenaça de ser expulsat o detingut com a delinqüent i/o desaparegut. Dins d’aquesta estructura les treballadores domèstiques d’Etiòpia, el Nepal o les Filipines pateixen la màxima vulnerabilitat, confinades a les cases, maltractades, abusades laboralment i sexual, sense escapatòria –no és inhabitual que saltin pels balcons i morin–. No són poques –milions– però sí, invisibles, fins que recentment algunes han aconseguit fugir i denunciar-ho públicament. Si en volen saber més, vegin el documental de Roser Corella Room without a view (30 de juny, 20 h, cinema Truffaut, Girona; organitza Amnistia Internacional).