La Gran Estafa

Menorca té una llum com la que es veu a molt pocs llocs. El silenci calm de fora de temporada és una passada. El verd del camp es manté gairebé tot l’any. L’ordre de la retícula de la paret seca, vista des de l’avió, és un espectacle. L’aigua maragda de moltes platges convida a somiar. Les festes de Sant Joan “són les més grans”. Els palaus i palauets són més que dignes d’un passat noble. El magnificent port de Maó i el port “plaça urbana” ciutadellenc, que deia l’arquitecte Martorell, marquen el paisatge. La Menorca “reserva de la biosfera”, un dels llocs que no et pots perdre a la vida, que diuen molts, té avui molts illencs emprenyats. Enmig d’un boom turístic amb una expectativa que sembla no tenir aturador, fent l’agost el mes de maig, molts menorquins comencen a sentir-se estafats. Què esta passant? 

A molts que ho hem donat tot per tal de conservar l’illa i contenir les forces més grolleres dels mercats liberals, ara no ens agrada el que veiem. Diferents administracions i alguns polítics que s’han sobreposat com han pogut a la pressió de qui no volia límits, alhora que maldaven per no perdre eleccions, avui dubten pels fets complerts. I tot aquest esforç, per a què? Aquesta és la pregunta. S’ha fet tot majorment des de l’esquerra progressista i dels ecologistes per la conservació del que s’ha pensat bé comú. Però són avui els conservadors de sempre els que estan fent caixa a compte de l’statu quo preservat. Això ho sabem teoritzar els economistes: el fre al planejament territorial genera rendes no guanyades, windfall profits que la fiscalitat no sap recuperar. Qui s’atreveix a tocar la gallina dels ous d’or dels equilibris exteriors de l’economia espanyola, que té tipus IVA reduïts i suport amb diner públic als treballadors fixos discontinus? Ja hauria volgut tal displicència la indústria de la bijuteria i del calçat menorquí, marcades també per les temporades. O un millor ajut públic en suport de nòlits per a la indústria formatgera de l’illa, l’antiga El Caserío, que tant va saber articular el camp menorquí!

La derivada conjuntural és dura per a molts menorquins: veuen com tota l’illa s’està venent a les mitjanes i grans fortunes que s’apropien de les externalitats creades amb la preservació de la natura. Es tracta de molts megarics amb fortunes “de ves a saber”, que busquen actius singulars per col·locar uns diners a refugi. Un lloc, una masia, amb vistes d’esguard (quasi totes les tenen), amb camins que els aïllen de la gent, amb accessos que fan a platges reservades. Una destinació del diner molt més segura i de major garantia que moltes alternatives de compra d’art excèntric o consolidat, o criptomonedes. Pura especulació de fons d’inversió que contemplen Menorca com la millor destinació dels partidaris “georgians” (Henry George) pel valor de béns d’oferta inelàstica. I és que hi pot haver un actiu més inelàstic per fer créixer el seu valor que una illa? No, certament, en el cas de Marina d’Or o Benidorm! A Menorca tot és únic.  Ni que sigui per limitat i singular. 

Certament l’autòcton que té possessions aconsegueix avui una bona plusvàlua amb la situació creada. Renda a canvi de patrimoni. Líquid per a un consumisme augmentat. Pa per avui i fam per demà a falta d’iniciativa industrial nova i recurrent. Per a les noves generacions, esgotat aquell excedent, la perspectiva és negra: es troben amb salaris reals baixos, barrejats entre fràgils immigrants que mantenen la competitivitat de costos unitaris controlats. Joves d’aquí i de fora que no troben cases per viure a preus raonables i que s’han d’allunyar dels circuits comercials turístics perquè no poden assumir aquest cost de vida. Empresaris autònoms que es plantegen si té sentit treballar tot l’any servint la demanda autòctona a preus locals, o més els val fer temporada amb jornades tan abusives com els preus que cobraran als de fora. O buscar un traspàs i abandonar l’activitat. Amb les platges plenes, ni els diumenges de descans els menorquins no hi poden accedir

Mentrestant, la societat es dualitza entre els ciutadans de tot l’any i els volanders, la ciutat esdevé “fixa discontinua”, com una gran urbanització tancada fins una nova temporada. Sense convivència ciutadana, amb molts nouvinguts que no veuen la necessitat d’aprendre la llengua o conèixer una cultura de qui se sent “estar de pas”. Tot plegat, una gran estafa per als qui estimen l’illa des del compromís mediambiental, de la diversificació econòmica i de la cultura de país.