Circuits hermètics

Mireia Boya va explicar que abandonava la CUP perquè aquesta formació política s’havia negat a fer una “reparació col·lectiva” arran de l’assetjament sexual a què va ser sotmesa per un company del secretariat nacional. L’exdiputada va dir que per denunciar el seu cas es va acollir als protocols interns de la CUP i que no va recórrer als tribunals perquè la Justícia ordinària sol considerar “poc greus” la naturalesa dels casos com el que ella presentava.

Des del respecte més granític pel dolor personal, el cas de Mireia Boya reclama uns quants angles d’anàlisi relativa a les esferes de la justícia, a la lògica retroalimentària dels circuits tancats (un partit polític ho és), i a la reivindicació d’aquesta imprescindible mitologia laica de caràcter il·lustrat que és l’aspiració a una justícia universal. Gràcies al corc sublimador del sarcasme corruguem l’entrecella cada cop que comprovem que els atropellaments policials contra llibertats bàsiques de la ciutadania són jutjats només com a males praxis professionals i des de la mateixa corporació policial. Reneguem quan observem que crims de lesa humanitat provocats pels exèrcits són jutjats per tribunals militars. És difícil no desitjar un Harmaguedon quan llegeixes que l’Església espanyola anima les víctimes de pederastes religiosos a acudir als tribunals eclesiàstics perquè “son més durs” i més efectius [que els civils] “per arribar fins al final”. A parer meu, el cas Mireia Boya revela l’error de sacralitzar el partit polític i d’abandonar la via –diguem-ne– més civil. És l’error de creure que un organisme tentacular, partidista, apriorístic, adaptatiu, fragmentari, interessat i contret com ho és un partit polític, pot esdevenir una entitat autosuficient i prou equitativa com per jutjar fets que, enllà del dolor individual, remeten a principis universals, a la “reparació col·lectiva” que la mateixa exdiputada invoca. Ho va lamentar Borges: “El problema de algunas heterodoxias es que se parecen mucho a las ortodoxias.”