Autònoms

Aquests dies s’ha parlat del pes que tenen els escriptors de més edat de la nostra literatura i de si són prou reivindicats, recordats, rellegits (o llegits), respectats. Anava a dir que se n’ha parlat molt, però no, molt no, mai no es parla gaire dels autors ni de la literatura catalana, i el debat va interessar només la bombolla de la gent del gremi. Si ho comparem amb altres literatures, la francesa sense anar gaire lluny, és evident que el pes dels nostres escriptors més grans és molt lleuger i a les seves obres no se’ls fa el cas que es mereixen. La nostra premsa actual, en canvi, es decanta més pel descobriment de noves veus, per la novetat i sobretot per la joventut, que no pas per les carreres consolidades, com si fos un mèrit molt més gran escriure una primera obra que no pas mantenir-se al llarg dels anys publicant regularment obres interessants.

Precisament en un intent de posar en contacte diferents generacions d’autors, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va fer un programa titulat La literatura no té edat, en què escriptors que començaven intercanviaven experiències i punts de vista amb uns altres que ja portaven molta mili literària. A la conversa que es va fer a Girona vam tenir una sensació agredolça sentint la poeta jove parlar de la seva passió d’escriure, dels projectes i les idees que li prenien els dies, i sentint la narradora d’edat dient que ella també havia passat per aquell estadi, al començament de la seva carrera, en què semblava que no hi havia al món res més que paraules per explicar històries...

Una voluntat semblant ha tingut la Institució de les Lletres Catalanes amb el programa Sèniors literaris, que aquesta setmana passada ha fet un homenatge a escriptors que enguany compleixen 80 i 90 anys, tots amb una obra d’una solidesa inqüestionable. Homenatges a part, perquè aquests autors siguin revalorats cal que les seves obres s’estudiïn a les universitats, es llegeixin als instituts i a les escoles i els editors facin per manera que siguin als aparadors de les llibreries. Només així les generacions joves s’hi podran emmirallar i no hi haurà llacunes entre unes generacions i unes altres.

Els escriptors són autònoms, i ser autònom vol dir moltes coses. Als assalariats que cobren cada final de mes, puntualment, sense haver de preguntar mai a l’empresa o a l’administració per a qui treballen quan els pagaran, els deu costar molt d’entendre què vol dir ser autònom. Per cada feina que fa un escriptor ha de fer una factura, no cal dir-ho. Hi ha vegades que tot va com una seda, però de tant en tant un dimoni es trenca el coll i tot es complica molt. Si una factura té un error, un número mal posat, una dada que falta, la factura queda als llimbs fins que l’escriptor s’adona que ja fa molt que va anar en aquell poble a fer aquella conferència i que encara no ha cobrat. En general, l’administració no truca mai per ajudar.

L’escriptor reclama. Després fa comptes. Calcula el temps que va fer servir per anar a la biblioteca del poble en qüestió i tornar-ne, els quilòmetres i la gasolina. Calcula les vegades que ha trucat a l’ajuntament: li han dit primer que cobrarà de seguida i després que no, perquè incomprensiblement li falta –el renyen!– la fitxa de creditors, una instància general –per cert, li diuen, no té DNI digital?–, i el certificat de titularitat del compte bancari –en època digital encara s’ha d’anar físicament al banc perquè et posin un segell que diu que aquell compte corrent és el teu–. Calcula el temps que va estar per preparar-se la conferència, perquè fos alhora amena i rigorosa, i sap que perquè li sortissin els números hi hauria de sumar els seixanta anys que porta escrivint, llegint, reflexionant sobre aquest i altres temes, tots els anys i el treball que li han permès, ara que és gran, de tenir un criteri, modular un discurs, dubtar, saber-ne molt i pensar-se que no en sap gens. L’escriptor sospira. No li sobren pas els diners, però li fa molta mandra –i se sent una mica humiliat– de tornar a reclamar, i ho deixa córrer.