D’operació Garzón a operació Catalunya

Trenta anys després, la qualitat democràtica de l’Estat espanyol no ha fet més que deteriorar-se i de l’operació Garzón s’ha passat a l’operació Catalunya, més generalitzada i sense complexos, la que ja no necessita la coartada de la suposada lluita antiterrorista prèvia als Jocs Olímpics per reprimir sense contemplacions l’independentisme. Amb Terra Lliure dissolta –tot i que no del tot neutralitzada– i ETA disposada a respectar la treva olímpica, els xiulets rebuts pel rei durant la inauguració de l’estadi de Montjuïc el 1992 van precipitar una operació dissenyada amb la col·laboració dels serveis secrets espanyols i amb l’inconfessable objectiu de desactivar les protestes independentistes i, de passada, els persistents esforços per garantir la presència del català als Jocs. El resultat, quaranta-cinc detinguts i diverses denúncies per tortures i vulneració dels drets humans que van ser rebudes amb un silenci vergonyós i còmplice de la judicatura i bona part de la classe política. Lamentablement també d’alguns mitjans de comunicació. Només El Punt, El Temps, l’Avui i després Catalunya Ràdio van donar veu al que estava passant i a les denúncies dels abusos.

A partir de dos artefactes explosius a Girona la nit del 29 de juny del 1992 i un altre a Barcelona es va posar en marxa un dispositiu policial que va anar molt més enllà i va servir per detenir persones per raons purament ideològiques. La “Garzonada”, però, va acabar desencadenant un moviment d’indignació que va culminar amb el concert organitzat per aquest diari amb el lema “Catalunya vol viure en llibertat” a la Devesa de Girona, al qual van assistir quinze mil persones. Una cita musical reivindicativa i transversal que va convocar des de Sopa de Cabra fins a El Último de la Fila per recordar a l’Estat que els drets civils eren una línia vermella. Trenta anys després els mateixos poders estatals han demostrat que no tenien cap inconvenient no tan sols a repetir la jugada, sinó a incrementar l’aposta. Han tornat els silencis còmplices, però ara l’última paraula la tindrà la justícia europea.