Francesc Cabana
Quadern d’economia
Solidaritat de postguerra
Que Déu ens guardi de les guerres! Però aquestes guerres posen en marxa projectes que sense elles haurien quedat aturats, sense data de continuació. De guerres, en tenim de diferents classes. Tenim la guerra entre Rússia i Ucraïna, que és la tradicional, amb barbaritats, morts i destrosses. Després tenim les guerres comercials, que veiem expressades en les sancions que els països de la NATO –versió anglesa– o de l’OTAN –versió llatina– han imposat a Rússia per la seva invasió d’un país sobirà; al mateix temps que Rússia ha reaccionat fent el mateix amb els béns de què disposa i que falten als països de l’OTAN, com els cereals, el gas i l’or. En tercer lloc tenim la guerra cibernètica, de la qual encara no tenim experiència, però que es proposarà desballestar les comunicacions entre els països de l’OTAN i conèixer el que es disposen a fer.
No hi ha aspectes positius en cap d’aquelles guerres, especialment en les tradicionals. La civilització no avançarà fins que les guerres desapareguin. Però les guerres –o més ben dit, les post-guerres– tenen un aspecte complementari i positiu que no té cap relació amb els esdeveniments bèl·lics. L’experiència ens mostra que és només en aquestes circumstàncies que els protagonistes o els afectats per la guerra se senten solidaris i es disposen a reprendre problemes que s’arrossegaven però que havien quedat aturats per lleis, traves administratives o perquè no figuraven com aspectes prioritaris dels governs.
La Segona Guerra Mundial ens va posar alguns exemples d’elements que no tenien res a veure amb les forces combatents: el radar, el cotxe tot terreny –el jeep– o el niló dels paracaigudes. És el que estem vivint aquests dies. La cimera del G7, reunida al castell de Garmisch-Partenkirchen, reconvertit en hotel de luxe, ha acordat destinar una pila de milers de milions d’euros al desenvolupament de països africans en els quals la Xina s’està introduint amb molt o poc èxit. Feia anys que l’acord estava pres, però el projecte estava aturat. Aquest milions es destinaran a hospitals, escoles, comunicacions i altres activitats bàsiques per a tot país que vulgui anar endavant. Els pobres africans, que es queden sense els cereals d’Ucraïna, poden veure arribar ajuts en temes de salut, educació i economia.
És ben trist que la civilització només pugui avançar quan es produeixen fets tan desgraciats com les guerres. Les primeres, les tradicionals, són les pitjors, però només relativament pitjors, perquè les guerres comercials i les cibernètiques també poden portar la fam a àmplies zones del planeta.
Que la guerra amb Ucraïna s’acabi ben aviat i que els ajuts a països africans es posin en marxa com més aviat millor. D’aquesta manera, perdrem vides per una part i en guanyarem per l’altra, començant per aquests pobres desgraciats que moren a Melilla.
Tot indica que tornem a uns temps de guerra freda i calenta, al mateix temps. Sortosament, l’Europa occidental feia setanta anys que no tenia guerres tradicionals i els alemanys juguen partits de futbol o de qualsevol altre esport amb els britànics, francesos i americans, com si res hagués passat entre 1939 i 1945. Sortosament, els homes som capaços d’oblidar.