Anar-se’n de vacances

Les vacances, les comencem o hi estem, però encara no fa gaire era un estat cap al qual et dirigies, un horitzó de reparació i de canvi que exigia verbs actius que treballaven a favor teu, i no aquestes fórmules d’oficina que no es distingeixen de posar-te mans a l’obra o d’entrar en una espècie d’interregne vaporós semblant al tedi. Per anar bé, no hauríem de començar-les, les vacances, com si fossin una feina amb data pactada d’entrega (ben mirat ja són això, desventurats de nosaltres), ni hauríem d’estar-hi, perquè “estar” no compromet el teu “ser” íntim, no té més durada que un accident o una excepció, com estar malalt, com estar feliç.

“Me’n vaig de vacances”, deies, i ja se’t suposava l’al·leluia del moviment, junt amb el dret a desaparèixer, de deixar plegat a l’armari el teu jo laboriós per descobrir la teva animalitat ociosa ja fos a l’altre cap de món o a pocs quilòmetres de casa. Anar de vacances significava exactament el que proposa la locució: anar-te’n. No n’hi havia prou amb això que ara se’n diu “desconnectar”, que t’equipara amb un ventilador o una fregidora elèctrica, que els apagues i encara continuen estant allà, però inservibles, sinó que convenia agafar distància dels llocs on havies estat massa tu, que et coneixien massa, que ja et sabien els costums i les manies i fins i tot la roba que portes. Havies d’anar a alguna altra banda, la que fos, on poguessis ser (no estar) d’una altra manera. Per viatjar, ja ho aconsellava Bioy Casares, un no hauria d’endur-se mai a si mateix. Només sent un altre fas vacances de debò. Descanses de la urgència, de la repetició, però també de la comoditat de representar la criatura diligent que s’espera que siguis els dies de cada dia, com un autòmat, com una màquina. Als seus diaris, Katherine Mansfield, que és l’autora que m’enduc en les escapades a la platja que em puc permetre en el meu estat de dona vacacional que té el cos sota una olivera i el cap planyent-se que ja li queda menys per tornar a galeres, es fa uns farts de descriure les habitacions dels balnearis de mar i de muntanya on s’allotja per aplacar la tuberculosi, i sempre acaba ficant-se al llit, buscant el consol de la bossa d’aigua calenta amb els peus, maleint el mal gust del paper pintat de les parets. “Aquí no soc de ningú”, diu. “De fet, no tinc ésser, però faig preparatius per canviar-ho tot.” Això és anar-se’n de vacances.