Bravo, Emme

Que necessaris són els gestos públics d’icones com ara Jennifer López, que enmig d’un concert va presentar el mes passat la seva fille Emme, abans Emma. Puc entendre que hi hagi gent a qui li costi entendre tot això del gènere no binari... I no em refereixo als tancats de mires de sempre, els que diuen que no són racistes però que els immigrants reben massa ajudes o els que són feministes però opinen que les dones últimament ens queixem massa. No, penso en gent que realment ho vol entendre però que no ho acaba de processar. Entenc que si no t’havies plantejat mai el debat sobre la identitat de gènere pot costar, sobretot si tens una edat, però no acceptaré mai que es posin en dubte reivindicacions lícites, necessàries i urgents simplement perquè mai t’hagis trobat a la pell del col·lectiu que les reclama. La qüestió no és si als que sempre hem tingut clar si érem dones o homes ens sembla normal o no fer servir paraules com fille, sinó si elles se senten o no millor amb aquests canvis. En comptes de posar-nos les mans al cap o ridiculitzar el nou vocabulari, canviem tantes coses com ens demanin i que això sigui la porta d’entrada a preguntar-los què més fa falta perquè res ni ningú –ni el llenguatge ni la societat– mai més els exclogui.