Descarbonitzats?

Un home cansat s’assenta, i un ventilador espatllat no venta. La suma fa 150. Aquest acudit blanc, en forma de problema de matemàtiques, i amb barbarisme inclòs, me’l feia el pare, i jo el faig als meus fills, buscant un mecanisme de baula vital, també per espurnes com aquestes. Jugar amb el llenguatge ve de lluny, i un dels mestres que aquest 24 d’agost en farà 90 i a qui el seu pare també li feia aquest joc és Joaquim Carbó, que ha publicat Sense futur. Entre llibres i rutines. Quina memòria més prodigiosa, quina traça per narrar tot allò que ha vist, i llegit ara que ha estat confinat. Si fa un temps ja havia escrit Testament, en aquesta novetat de ressonància punk, aquest no futur ja ironitza amb l’epitafi: «tururut, qui gemega ja ha rebut», i amb la idea d’anar de vacances, més que no pas la de morir, com cantava l’Ovidi Montllor. És clar que la seva energia fa que pel setembre ja torni a ser a les llibreries amb dues novetats més, i en té 150. No té aturador per molt que faci anys que es vagi acomiadant. Hi havia un moment en què Carbó patia perquè gent com la Rodoreda, o Pedrolo, o ell mateix, es quedessin sense hereus literaris, potser d’aquí la seva capacitat productiva. Però ara celebra que la immersió hagi fet més escriptors gairebé que lectors. De la nova fornada, i entre les que han begut Mercè Rodoreda, Aina Gatnau, que s’ha estrenat publicant Canviar de pell, una primera novel·la lluminosa, que ens fa anar de la Noguera fins a París amb la Mercè Roure, una jove pagesa que serà modista, una heroïna que es fa mestressa de la seva vida, i que arriba a fer-se gran amb una il·lusió que arrossega des de l’adolescència. Potser és això, aquesta energia de gran que té Joaquim Carbó.

Ara que el gas i l’energia nuclear, sigui per la guerra d’Ucraïna o per la pressió dels grups de pressió energètics, han agafat a Europa l’etiqueta verda, i que es parla de descarbonitzar els nostres dies, hem de demanar l’excepció catalana: volem Carbó, Joaquim per sempre més!