Passant per Llançà

Vet ací que passem per Llançà sovint. Per veure la Roser al Port, o l’Ernest, que viu al rovell del poble on, alguna vegada i a la casa de Cultura, he trobat la Núria, excel·lent alumna estada i ara mateix alcaldessa. O per acompanyar l’amic foraster dalt del Castellar i dinar a Can Narra o al Floc, exquisits restaurants del lloc. També, tangencialment a la vila, per seguir cap a Gifreu per sopar amb la Roser i en Jaume; o, més amunt, per remullar-se a Garbet o a Colera, o distreure en Josep M. del seu recés portbouenc.

És llavors quan, poc abans d’arribar al semàfor que regula el pas amb els que baixen o pugen de l’estació, l’evocació no falla: no podem estalviar-nos el record d’un episodi de la literatura clàssica –Odissea, Eneida– que conta els catifets d’Escil·la i Caribdis, els dos monstres que vigilen per a l’eternitat l’estret d’entre Calàbria i Sicília.

És en el punt on, a banda i banda de carretera, s’arboren dos tanatoris, la darrera oficina que un dia ens ha de gestionar la pensió completa a l’hostal dels morts, que deia Sagarra; són molt a prop l’un de l’altre i heu de passar, com els vaixells a Messina, ben bé pel mig.

Avui popularment només s’evoca aquell passatge clàssic quan es diu estar entre Escil·la i Caribdis per significar que s’està entre l’espasa i la paret, és a dir, malament. Però antigament, segons Homer i Virgili, Escil·la i Caribdis, les dues pèrfides criatures de l’estret, no deixaven res per verd de les naus que gosaven travessar-lo: si navegaven prop d’Escil·la, la que havia estat donzella abans de ser castigada per no haver-se deixat fer pel déu Glauc, devorava els mariners de sis en sis; si passaven a tocar Caribdis, nimfa castigada per Zeus perquè menjava un no dir, aquesta feia naufragar els bastiments amb els remolins d’aigua que produïa.

Cert és que els negocis llançanencs d’Áltima i de Vicens no amenacen pas amb tentacles, boca i ullals com els d’aquelles joves penades, però els dos edificis, malgrat la severitat i l’aparent indolència, ens recorden tot conduint que un dia o altre ens rebran per acompanyar-nos allà on –seguint amb el poeta– quan la passada del vent afina / la tarda tèbia del mes d’agost, / penges com una morta gavina / dalt de la pedra grisa del rost.