Ens escalfem perillosament

Antonio Guterres, secretari general de l’ONU, ha reclamat a les vint principals economies industrialitzades del món –representen el 80% de les emissions contaminants– una resposta eficient per revertir el canvi climàtic, l’escassetat d’aliments i l’onada de pobresa que al final no deixarà ningú indemne si no es prenen mesures. No cal encantar-se: “La batalla per mantenir l’augment de la temperatura global en 1,5 graus es guanyarà o perdrà a finals d’aquesta dècada.” Pocs motius per a l’esperança: malgrat els acords de París del 2016, els plans de la immensa majoria dels països aboquen a un escalfament del planeta de 2,8 graus, i això –la ciència ho adverteix des de fa dècades– és l’hecatombe amb la pèrdua de moltes espècies i també de vides humanes per calor i fred extrems o inundacions. Encara s’hi és a temps? Es comprèn –o no–, per part de la població i de qui pren decisions, que ens trobem es estat d’emergència? La natura ens en ben informa: a Europa, per exemple, que es caldeja a un ritme elevadíssim, especialment la riba mediterrània, hi augmenten els incendis forestals d’alta intensitat, es desprenen glaceres, o a les zones més empobrides la sequera mata de gana. Així i tot, les grans economies no es mobilitzen prou per a la transició energètica ni per aportar recursos al sud. Al contrari, els dos grans contaminadors del món, els Estats Units i la Xina, confirmen la seva aposta pel carbó i el Parlament Europeu avala que les inversions en infraestructures nuclears i de gas natural tinguin el segell de verdes. Tic-tac, tic-tac, tic-tac...