40 anys d’immersió
Cada visita al Museu del Joguet de Figueres continua essent, per a mi i per a més gent suposo, una global immersió en el passat. Un passat on jugàvem amb esglésies, altars i disfresses de capellà, amb pobres rèpliques d’instruments més o menys musicals, amb indis i soldadets, amb animals de cartró, bicicletes i patinets, pilotes de drap, baldufes...
Tot això i molt més encara, és exposat amb gust i art a les sales del dit museu. Dic amb gust i art, conceptes i pràctiques inherents al meu amic Josep Maria Joan, que, amb la seva Pilar, celebren el quarantè aniversari del museu. Conec en Josep Maria des de temps reculats quan, en uns anys de vaques grasses, formava part d’una penya gastronòmica amb molta gana i molta set, que corria pels millors restaurants de l’Empordà. D’aquella penya en tinc una experiència directa que encara no he pogut oblidar; va ser una nit d’estiu després d’un sopar aproximadament pantagruèlic quan, passada llargament la mitjanit, se’ls va desfermar l’assedegament. Vaig haver de pensar que tots ells eren molt bons amics, molt bona gent, i que per això d’aigua només en bevien els dolents, tal com quedà demostrat en el Diluvi Universal.
Per a mi, deia, una estada al museu és una plena immersió en el passat. En un passat de bell record, tranquil i lluminós, silent i captivador. Quan aquest món nostre de cada dia funciona d’una forma tan embrollada, neguitosa i difícil; quan tot és desventurat i pessimista, quan el dia a dia se’ns complica tant, quan ens aclaparen maldecaps concrets, anunciats però amoïnosos, el museu de la Pilar i en Josep Maria és com un refugi sota terra, a redós del tragí quotidià, on em puc literalment encantar amb les imatges i records dels objectes passats, que serven encara la flaire indefinida d’una mena de paradís llunyà.
Ara fa quaranta anys que s’inaugurà el Museu del Joguet, bon moment per a felicitar-nos de la seva existència i presència al bell mig de la vida figuerenca, i per a felicitar-ne promotors i cuidadors. Es diu que els museus solen ser freds, i per això hi ha conservador i no pas director. No és, ni de bon tros, el cas d’aquest museu nostrat, de càlida i positiva escalfor anímica garantida per a tothom que s’hi acosti amb els ulls ben oberts i l’esperit amatent.
