De culs al clot

Les bones notícies no estan a l’alça. Aquesta setmana, en una conversa, algú va dir: per remuntar s’ha de tocar fons. I segurament estem en aquest moment, en procés de caure de culs al clot. I un cop ens curem les nafres, que en seran unes quantes, perquè l’aterrada serà de força alçada, tocarà aixecar-se i escalar de nou. Però, de moment, aquí seguim, en caiguda lliure.

En l’aspecte econòmic, és evident. La crisi encara té corda per a estona. I si ara ja tot plegat ens sembla una bogeria, agafin-se fort, perquè diuen que encara no hem arribat a les corbes. Les economies familiars ja estan al límit i les conseqüències d’aquesta inacabable escalada de preus seran dramàtiques. Això sí, no pateixin, que els abonaments de rodalies seran gratuïts. Bé, no se sap com ni qui ho pagarà. Però, escolta, l’anunci ja està fet. Després ja rumiaran si el compleixen o no. I de les ajudes universitàries, què dir-ne. Sempre benvingudes però una autèntica nimietat davant tants fronts oberts i tantes necessitats a cobrir.

La qüestió és que el supervivent Pedro Sánchez ha aconseguit que li aplaudeixin amb les orelles aquestes mesures i, de manera especialment efusiva, l’impost a la banca i a les energètiques. Però algú ha explicat com retornarà això als ciutadans? On aniran a parar aquests diners? Serviran per sufragar l’increment en despesa armamentista o acabaran a les butxaques dels que més ho necessiten? Està garantit que aquests nous impostos no es finançaran a través d’increments encoberts en les quotes dels usuaris? Qui acabarà sent la víctima? És millor no fer apostes.

En la vessant política, la cosa tampoc està gaire galdosa. També estem en procés de caure de culs. L’independentisme està grogui veient com la justícia europea ara balla al so de Llarena, el cas Borràs pesa com una llosa en l’esquerdat govern català i la taula de diàleg –o el que sigui que ara hi ha parat– és més falsa que un duro sevillà. Però vaja, si es tracta de veure el got mig ple, només podem anar a millor. No?