Dignificar les arts escèniques

Són menors de 30 anys i volen treballar en l’àmbit de les arts escèniques a Catalunya. I ho tenen tan difícil que ells mateixos s’han autodenominat L’Última Merda Col·lectiu. Són joves que tot just comencen a fer les seves primeres passes dintre d’aquest sector. Afirmen que tenien dues opcions: només queixar-se o intentar fer alguna cosa. Creuen que actuar és realment la millor manera de pensar i defensen que existeixen altres formes de treballar més horitzontals, col·lectives i inclusives.

Ara fa quinze dies L’Última Merda va organitzar una assemblea que pretenia crear un espai de debat sobre si cal o no una llei en arts escèniques. Ho van fer a Girona en el marc del Festival Z. Un festival capitanejat per Jordi Duran, exdirector de Fira Tàrrega, i que posa en relleu les mancances del culturals del país.

A partir de l’assemblea, que va reunir companyies, programadors, periodistes, docents i algun representant polític, es va crear un espai de conversa que va reflexionar sobre la necessitat de disposar d’un marc regulador en l’àmbit de les arts escèniques.

Aquest possible marc regulador hauria de dignificar la professió. Aquesta és una de les idees que va agafar més força i que va generar més consens. I hi estic d’acord. Cal dignificar la professió. Però difícil fer-ho en un sector, el de les arts escèniques o la música, que no ha tingut mai amb una normativa específica que garanteixi les condicions de funcionament del sector. Unes condicions que passen per alleugerir la burocratització i eliminar traves legals, sovint poc útils, i que van en detriment de la creació i a facilitar l’acompanyament en la creació artística.

És imprescindible disposar d’aquest marc regulador i fer-ho és urgent. Com conclou el CoNCA en l’informe anual de l’estat de la cultura i les arts publicat ara fa pocs dies, la regulació dels drets culturals de la ciutadania ha de posar fi a la concepció de la cultura com a bé graciable dels poders públics o com a caprici d’unes preteses elits. Aquests drets són el fonament d’unes polítiques culturals al servei de la ciutadania i de la creació i producció cultural i han d’ajudar a articular el sistema cultural amb l’objectivació i les continuïtats pròpies de tot sistema públic, tal com passa amb l’educació, la sanitat i l’assistència social.