Tribuna
La inflació: punt final
Una inflació de dos dígits provocarà un terratrèmol social i polític del qual és possible que algunes entitats com la Unió Europea que havien dominat el paisatge d’occident en les darreres dècades quedin molt afectades, això si és que mantenen la seva continuïtat.
Els indicis d’aquesta davallada que s’endevina els trobem en diversos episodis de l’actualitat més immediata. En l’anomenat debat sobre el estado de la nación, per exemple, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, es va dedicar a repartir morralla amb tot un seguit de mesures socials que no evitaran l’empobriment del conjunt de la població. La veritable mesura social que hauria d’haver anunciat és assegurar que compliria la normativa i que les pensions i els sous dels treballadors públics pujarien per al 2023 almenys la mitjana del que s’ha elevat l’índex de preus al consum el 2022, és a dir, previsiblement una xifra al voltant del 9 per cent. Això, no obstant, tots sabem que no passarà perquè el regne d’Espanya no ho pot pagar i perquè la pilota del deute que pesa sobre les espatlles de l’Estat ja no hauria de créixer més si és que no es vol anar de dret cap a la fallida.
El deute d’Espanya, com el d’Itàlia, el de Portugal o el de Grècia, no seria sostenible sense les compres massives practicades pel Banc Central Europeu en els darrers anys i els tipus d’interès baixos que han permès mantenir les primes de risc d’aquests estats a nivells sostenibles. Però aquest escenari ha arribat al seu final. Després d’haver-se evaporat el superàvit comercial alemany en qüestió de mesos (una reserva que permetia estintolar aquestes compres de deute) i constatar com el motor econòmic de la Unió Europea entra en recessió, a l’autoritat monetària europea no li serà permès continuar amb una política de tipus baixos i de suport al deute perifèric.
el col·lapse d’aquestes economies del sud europeu està servit, així com la incompatibilitat definitiva d’interessos entre diversos estats membres i la probable ruïna del projecte d’integració. A l’anterior depressió vam observar com s’havia trencat l’equilibri pel qual allò que afavoria Europa afavoria també els seus membres. Ara aquesta confrontació entre els socis europeus serà més crua. Com ja hem vist a Itàlia aquesta setmana passada, les protestes socials es desbocaran arreu de la Unió. Els governs començaran a caure i les opcions que els substitueixin cada cop seran més nacionalistes, més populistes i més radicals, dirigides a satisfer els interessos immediats de la comunitat nacional i a allunyar-se dels dictats de les autoritats europees, i, a diferència del que va succeir en la crisi del deute sobirà del 2012, les elits de cadascun dels estats defensaran la seva posició contra qualsevol solució supranacional. El 2012 el saqueig per part de les elits espanyoles o italianes es va tolerar (i no sense oposició, com ho revela la jurisprudència del Tribunal Constitucional Federal Alemany sobre les transaccions monetàries) perquè l’economia alemanya va resistir. Però aquesta deferència no es reproduirà quan són la mateixa economia alemanya i la seva estabilitat social, així com la de la resta dels estats creditors del centre i del nord del continent, les que naufraguen.
Ens trobem, doncs, al cap del carrer, en direcció a una turbulència que la majoria de les generacions vives europees no han conegut mai i que portarà a qüestionar-se totalment l’ordre establert, un horitzó que es concretarà no pas els propers anys sinó els propers mesos o fins i tot les properes setmanes. I en aquest context, els catalans i les catalanes, que contra aquests poders establerts hem reclamat la nostra voluntat de llibertat, patirem molt i haurem de demostrar el nostre coratge i la nostra determinació, però també trobarem enmig del caos la nostra escletxa d’oportunitat i la possibilitat d’esdevenir un nou actor sobirà en el nou sistema que emergeixi.
