Un escombriaire de merda

En principi es complia la normativa de riscos laborals. Així despatxava en un primer moment l’alcalde de Madrid, Eme Punto Almeida, la mort d’un treballador de la neteja enmig d’un torn de treball per sobre dels quaranta graus de temperatura ambiental. Una merda de normativa, i ja em perdonaran la claredat, perquè poques hores després es posava en qüestió el teixit de les granotes de treball, la salvatgia dels torns de tarda imposats per les empreses que tenen subcontractat el servei a l’Ajuntament castís i la llei del silenci que impera entre els treballadors explotats quan està en joc la pròrroga d’un contracte subscrit per tan sols un mes. Pel que es veu Eme Punto Almeida ho té clar: la brutícia de les ciutats és responsabilitat dels alcaldes; la brutícia de les subcontractacions, no. No ens hauria d’estranyar, aquest sol ser el patró de comportament dels polítics populars: no és pas la salut i les condicions laborals dels treballadors allò que els treu la son, sinó la seva imatge, sobretot quan un escombriaire comet la insensatesa de cobrir el torn d’un company i morir-se cuit en la seva pròpia suor; això sí, en estricte compliment de la normativa de riscos laborals. Veient la integritat, fermesa i educació amb què aquests dies el fill del finat ha comparegut als mitjans per assegurar que arribaran fins al fons amb l’objectiu de garantir que uns fets així no es repeteixin, un servidor té ben clar a qui caldria posar d’alcalde i a qui caldria posar a escombrar carrers. Amb l’escombra a la mà Eme Punto Almeida sens dubte tindria una bona oportunitat de notar l’immens suport municipal a una feina tan menyspreada, la gran admiració que desperta entre els edils la neteja urbana i la preocupació màxima que els polítics de la dreta sempre han adreçat a la classe treballadora. Ja ho va proclamar sense complexos la diputada del PP Andrea Fabra aquell dia que es debatia la retallada de les prestacions per desocupació i es pensava que el micròfon del seu escó del Congrés dels Diputats estava apagat: “Que se jodan.”