Catorze anys després

El 18 d’agost del 2008 començava una odissea per a la ciutat de Girona, i especialment per als veïns del barri de Sant Narcís que viuen a l’entorn del parc Central. Era l’inici de les obres de l’alta velocitat. Quan gairebé es compleixen catorze anys d’aquells primers treballs, l’Estat ha donat per finalitzada la recuperació d’aquest ampli espai de la capital gironina. Perquè, encara que el parc Central estava oficialment inaugurat –amb un acte, el 2018, al qual només van assistir autoritats estatals– i la ciutadania l’ha gaudit amb una aparent normalitat, l’obra no estava acabada. Quedava una parcel·la a la part sud, a tocar de l’antiga plaça d’Europa, que s’havia d’acabar d’enllosar, habilitar-hi espais verds i voreres i construir-hi una pista poliesportiva. És més, si fóssim estrictament escrupolosos, no podríem comptar com a vàlida l’arribada a la meta, ja que encara falten petits retocs i un jardí vertical. Però el que seria la urbanització en si ja estaria feta. Ara, catorze anys després, tampoc ens posarem primmirats si ve d’una setmana amunt o d’una setmana avall. El greuge és tan gran que ja no vindrà d’aquí.

Podríem dir que per fi es tanca un capítol de retards i incompliments que van fer, literalment, la vida impossible a un grapat de veïns que, des de la impotència, han vist com primer eren víctimes de la desídia inexcusable d’Adif i, després, de la batalla política i la manca de diàleg entre l’ens estatal i l’Ajuntament per veure qui havia de fer què. La balança de culpes, però, és evident cap a on es decanta. De fet, els retards en les obres del TAV i de les que hi estaven vinculades els podem afegir al llarg llistat d’incompliments en infraestructures per part de l’Estat espanyol. I deia que tanquem un capítol, però el llibre de l’alta velocitat a Girona encara no té el final escrit. Falta decidir la reforma de la plaça d’Espanya. Un altre culebrón, perquè encara es manté la discussió sobre quina part és propietat de l’Ajuntament i quina d’Adif, un pas previ per tirar endavant el projecte de recuperació i decidir què paga cadascú –en principi la inversió es calcula en més de 2 milions d’euros–. És la darrera fase per cloure la recuperació de l’entorn ferroviari, que a principis d’aquest segle ens l’imaginàvem completament diferent –recorden el projecte per enderrocar el viaducte?– i que, vint anys després, encara no tenim clar com ni quan s’enllestirà.