Tribuna
La fi de la il·lusió
“A seixanta-sis anys, els ulls de la revolucionària sandinista Dora María Téllez transmeten l’halo de la derrota
M’ha impressionat veure la cara demacrada i la mirada trista de la Comandante Dos, Dora María Téllez. Amb motiu de la commemoració del 43è aniversari de la Revolució Sandinista de 1979, s’ha difós la imatge d’una Téllez a presó, vestida amb un uniforme blau de presidiària. Han passat tants anys que potser poca gent es recorda de qui era aquesta dona, que tenia un posat més d’acadèmica que no pas de guerrillera. De vegades l’opressió i el sentit de la justícia obliga algunes persones a prendre decisions que en un altre context no prendria. Al capdavant del sandinisme, Téllez era una dona important.
Ella era la “dos” perquè davant seu hi havia dos homes: Hugo Torres, el Comandante Uno, i Edén Pastora, el Comandante Cero. Tots tres van acabar trencant amb el sandinisme. El primer va ser Pastora. Ell s’havia convertit en la icona de l’FSLN-Tercerista. O sigui, de l’opció insurreccional del sandinisme (les altres dues eren Guerra Popular Prolongada, de caràcter castrista, i Tendència Proletària, ortodoxament marxista). L’anomenat Grup del Dotze (integrat per professionals, intel·lectuals, empresaris de premsa, sacerdots i guerrillers camuflats) creia en la necessitat de propiciar un aixecament armat popular en contra de la dictadura, mitjançant accions espectaculars i d’aquesta manera propiciar una política d’aliances amb totes les forces polítiques contràries a la dictadura de Somoza. Daniel Ortega, com Téllez, també pertanyia la facció Tercerista del sandinisme, al costat del seu germà Humberto Ortega, Tirado López, Herty Lewites i Carlos Coronel. L’assalt al Palau Nacional el 22 d’agost de 1978, resultat de les mobilitzacions de l’octubre de 1977 (cada poble té el seu octubre, oi?), va ser el preludi de la caiguda del somozisme el 19 de juliol de 1979.
Edén Pastora va morir el 16 de juny de 2020, a Managua, on havia retornat després d’un l’exili de molts anys durant els quals va fer costat a la Contra, la guerrilla antisandinista. La transformació política d’Ortega i d’ell mateix va propiciar que l’abril de 2008 fos nomenat delegat presidencial a la comissió de desenvolupament del riu San Juan, fronterer amb Costa Rica, i des d’aquest càrrec governamental va esdevenir un defensor acèrrim d’Ortega, cada vegada més dictador i menys revolucionari. Moltes biografies no són gens coherents. O sí, si gratem una mica. Hugo Torres, en canvi, va morir empresonat el 12 de febrer d’enguany per la seva oposició a la dictadura d’Ortega que ell mateix havia alliberat amb l’operació Desembre Victoriós de 1974. L’acció va consistir a segrestar un grup de funcionaris del règim que participaven en una festa a Managua. A canvi del seu alliberament, el comando va exigir la llibertat de diversos presos polítics, entre els quals Daniel Ortega, amb qui va fugir després a l’Havana. Ni les lluites compartides solidifiquen les amistats, perquè Ortega no va tenir cap inconvenient a perseguir Torres per les seves idees polítiques. A Rumbo Norte. Historia de un sobreviviente (Editorial Hispamer, 2003), les seves memòries, escriu que “l’hora de la dignitat, la justícia, la pàtria” que va portar-lo a integrar-se a les files de l’FSLN no va sobreviure a l’orteguisme. Si troben el llibre, no es perdin el pròleg de Sergio Ramírez, l’antic vicepresident sandinista de 1979, avui exiliat. Certament, les seves vides són un viatge d’anada i tornada.
A seixanta-sis anys, els ulls de Dora María Téllez transmeten l’halo de la derrota. Tanmateix, encara té l’aspecte de la professora universitària que ja transmetia en el passat. En una conferència pronunciada el 2014 al Llilas Benson Collection de la Universitat de Texas, Téllez se servia de l’escriptora Marguerite Yourcenar per explicar l’evolució de la revolució sandinista. En el Quadern de Notes a la seva novel·la Memòries d’Adrià, Yourcenar afinava que la vida humana es defineix per tres línies que en el seu recorregut s’aproximen i es distancien: el que hom ha cregut ser, el que ha volgut ser i el que ha estat. Suposo que es poden imaginar quina és la conclusió de Téllez, atès que la revolucionària sandinista d’antany és avui a presó sense haver renunciat a les seves conviccions democràtiques, feministes i d’esquerra que l’han guiat tota la vida. Hi ha polítics que amb la mirada paguen. De seguida saps que no s’hi pot confiar. Els ulls d’Ortega del 1979 no es podien veure rere unes ulleres de miop i obscures. Ara que no en duu, d’ulleres, la seva mirada fa por. Els ulls de Téllez són clarament l’expressió de qui se sent vençut per la injustícia. A la presó de Chipote, on va morir Hugo Torres, Téllez sobreviu en un aïllament sever, torturada pels seus carcellers. El passat d’una il·lusió, per resumir-ho amb el títol de l’assaig de François Furet de 1995 sobre la idea comunista, va generar els seus monstres.